ECOSISTEMES D'UNA CIUTAT MORTA
Hola, sóc Jesús de La caníbal i per tercera vegada he preparat una librologia per a infra, la zona de recerca de "Xarxa Zande" que proposa el grup Objetologies, i que en aquesta ocasió acompanya la peça "Lycisca" de Gerard Ortin i un taller del col·lectiu Enmedio anomenat "Ecosistemas urbanos".
Avui en una estona parlarà David Harvey al CCCB per inaugurar el festival de cinema L'Alternativa. Jo no podré venir, tampoc crec que cap de les persones a les que n'he recomanat l'assistència vinguin. M'agradaria, si no pas venir, saber com està compost el públic d'aquesta conferència. El contingut de la conferència, pel que sé del Harvey, el puc imaginar. El continent, el CCCB, el conec una mica, era el signe principal de l'operació destructiva-creativa que obria pas, amb tota la violència dels projectes moderns, al raval contemporani, quan vaig arribar a Barcelona, amb el MACBA encara no inaugurat. El MACBA al poc d'inaugurar va tenir una exposició sobre situacionisme amb força presència de la part de psicogeografia urbana. El CCCB va ser pensat com un centre d'estudis urbans entre altres coses.
La librologia que he format pel lema "Ecosistemas urbanos" arrenca, previsiblement, amb assaigs d'en Harvey ("Urbanismo y desigualdad social", David Harvey, Siglo XXI, 1977 -del qual, vés per on, diuen en la web d'una gran cadena de llibreries que compta amb l'honor de formar part de la Biblioteca Selecta Forum de Barcelona, sigui el que sigui això) i alguns petits volums de la col·lecció d'assaigs "Breus" del CCCB de les autores més reconegudes internacionalment, que entre altres coses, estudien les dinàmiques urbanes -Moltes d'entre elles des de la Universitat de Berkeley- (Entre la selecció de Breus del CCCB, per exemple, tenim "Democràcia i murs. Noves articulacions de l'espai públic", Teresa Caldeira, CCCB, 2008). En aquest àmbit però potser més posicionat en la tensió globalització-gentrificació en què vivim a Barcelona, tenim l'antologia de l'Observatorio Metropolitano de Madrid "El mercado contra la ciudad", editada per Traficantes de Sueños l'any passat.
També tenim estudis urbans més propers, que vénen de més a prop, des dels estudis sobre polítiques d'habitatge i especulació urbana a l'estat als darrers anys, fins a antologies urgents com ara "Mierda de ciudad. Una rearticulación crítica del urbanismo neoliberal desde las ciencias sociales" (Ed. Pol·len, 2015 i 2016), i que actuen en una àrea més propera també: L'antropologia de la Rambla del Raval de Gerard Horta "Rambla del Raval de Barcelona: De apropiaciones viandantes y procesos sociales" (Ediciones de Intervención Cultural, 2010), i l'etnografia del carrer Robadors de Miquel Fernández "Matar al Chino. Entre la revolución urbanística y el asedio urbano en el barrio del Raval de Barcelona" (Virus Editorial, 2014). En aquesta deriva des de la teoria urbana global cap a la memòria local, la recuperació històrica de lluites anteriors com ara la de Manel Aisa sobre "La huelga de alquileres. Barcelona abril-diciembre de 1931. Sindicato de construcción de la CNT" (El Lokal, 2014), i altres que arriben fins a l'actualitat com ara "La ciudad horizontal: Urbanismo y resistencia en un barrio de casas baratas de Barcelona" de Stefano Portelli (Ed. Bellaterra, 2015).
La destrucció creativa és tan material com simbòlica, i ens adonem en resseguir la identitat del Districte Cinqué, Barri Xino, o Raval Sud i Drassanes, i com ha estat destruïda-construïda des de fora: des de la poesia bohèmia ("Antologia poética del Barrio Chino", VVAA., Parsifal, 2005), des de la premsa burgesa ("Desmontando el caso de la Vampira del Raval", Elsa Plaza, Icaria, 2014).
Les narratives que fan memòria del barri xino de Barcelona poden ser llavors una eina de resistència pels seus habitants; d'aquí era El Noi del Sucre Salvador Seguí, de qui recentment tenim una biografia política de Xavier Diez: "El pensament polític de Salvador Seguí", de Xavier Diez, (Virus Editorial, 2016; és important resseguir el treball que estan fent Virus Editorial i El Lokal, editorials locals i molt més, de memòria històrica del barri i la seva capacitat de resistència al maltractament de les elits, que no ve pas d'ara).
Antagonista de la memòria, el patrimoni històric-artístic és més bé una identitat fossilitzada (feta pedra) l'explotació de la qual va de la mà amb el projecte modern. Als darrers 200 anys llença un vector cap al nacionalisme, i un altre cap al turisme. Reflexionar-hi ens pot ajudar a detectar quines d'aquestes “mines” tenim al notre entorn urbà i quines forçes extractives atrauen (com ara “Alegoría del patrimonio”, Françoise Choay,Gustavo Gili, 2016; “El Barrio Gótico de Barcelona: Planificación del pasado e imagen de marca”, Agustín Cócola, Madroño, 2014). Què és doncs el turisme ara, com a macro-dinàmica, i quines són les seves infraestructures? (“Capitalismo y turismo en España. Del “milagro económico” a la “gran crisis”, Ivan Murray Mas, Alba Sud, 2016; “La ciudad negocio”, China C. Cabrerizo, Cisma, 2016; “No disparen contra el turista. Un análisis del turismo como colonización”, Duccio Canestrini, Bellaterra, 2009; “Do not disturb Barceló. Viaje a las entrañas de un imperio turístico”, Joan Buades, Icaria, 2009; “Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral”, Ernest Cañada, Icaria, 2015).
Una qualitat molt important dels processos globals de gentrificació és que totes som susceptibles de formar-ne part, rebels i submises, oportunistes i crítiques i de vegades tot alhora. Potser per això són tan importants com a infraestructura tardocapitalista. Com a interrogant , he portat una sèrie de materials gamificadors per a menors que estàn entre els jocs de construcció del XIX de Froebel i els videojocs de simulació urbana i imperial: potser els nous “Monopoly” urbans (“Ekológiko”, Baobaby Studio, Mtm, 2016; ”Dibújame una casa. Ideas de arquitectura para crear y colorear”, Coco Books, Thibaud Herem, 2013). Des d'aquí estarem a poca distància formal però amb una diferència de situació cap a les eines gamificades de les artivistes: libres-dinàmica com ara el “Manual de mapeo colectivo” d'Iconoclasistas (de la molt recomanable editorial Tinta Limón, 2013). Aquest darrer ens dóna potser la pista, no pas de quins llibres (no hem parlat de Genet, ni de les novel·les del Xino, ni de l'aplicació de l'estètica Hacker als moviments socials, per exemple), sino de quina manera de fer-los servir: com a mapes, són llibres que volen tornar al carrer en forma de mapes contraturístics.
[imagen: María Salgado, Ready (Arrebato libros, 2012)]
