30 de Maig de 2016.
Dins de les habituals audicions que solc fer al final de cada classe, fa uns mesos se’m va ocórrer posar la cançó Màgic, de Joan Colomo al seu disc Producto Interior Bruto Vol.1 (BCore, 2011), als grups de sisè d’Es Liceu i vaig percebre que en podia treure molt de suc. Puc dir sense por a equivocar-me que, sense adonar-me’n, s’ha convertit en una espècie de petit himne dins de les classes de música d’aquest curs, fins al punt en què, ja per curiositat, vaig repetir la mateixa audició a altres grups, rebent bones reaccions cada vegada.
Tornant als grups de sisè, on hi trobam l’origen de tot això, aquest èxit podria venir condicionat per dues raons: en primer lloc, la simpatia i simplicitat de la cançó, que els hi va caure en gràcia de seguida sense haver de fer gaire cosa més que posar el seu videoclip; i en segon lloc, perquè una vegada ja se la sabien i ja havíem parlat sobre el seu missatge, s’hi varen sentir molt identificats, en major o menor mesura.
I és que si ho pensam, a la seva edat (11/12 anys), són molt susceptibles d’experimentar una situació semblant a la que es descriu a la lletra -segons la interpretació que se’n va fer a l’aula-, és a dir, aquella incertesa que es sent davant dels canvis que tothom experimenta en el moment en què arriba una etapa nova i potser desconeguda.
En el seu cas, sense tenir en compte les situacions personals que cadascú pugui tenir, són els que estan a punt d’arribar a un canvi vital que els marcarà bastant: per una banda, el pas d’Educació Primària a Secundària amb tot el que aquest implica -relleu en el professorat, noves rutines i dinàmiques, arribada de nous companys així com altres que se’n van, etc.-; i, per altra banda, la transició entre infantesa i adolescència, dins de la qual ja n’hi ha que hi són de ple.
I és que això no és res nou. Sovint, quan se’ns presenta un canvi, podem tenir una sensació d’inseguretat que ens pot ser difícil de classificar. Un sentiment que es col·loca enmig d’una línia que separa la por dels simples -i saludables- nervis adaptatius, a la vegada que aquests nervis adaptatius també poden ser combinats amb algun tipus d’alegria o tristor. A més, segons el moment del dia en què ens trobam, predomina un d’aquests sentiments o un altre, o fins i tot una combinació de tots. No ens volem complicar, volem seguir dins d’una bombolla d’aparença perfecta -però irreal- on ens hi trobam còmodes, sense incerteses, pors ni maldecaps, perquè és màgic i meravellós com ens hi sentim, sense que res ni ningú ens faci topar amb la realitat. I no fa falta ser-ne del tot conscient ni ser (pre)adolescent per experimentar això.
I així, la motivació del vídeo és clara. Després de tot aquest temps -i dic temps així perquè només es fa una sessió de música a la setmana-, era interessant plasmar en algun lloc tota aquesta feina i experiència, de manera que ens en quedés alguna prova, independentment d’haver-ho fet millor o pitjor. En casos així, l’experiència és el que ha de comptar.
En darrer lloc, moltes gràcies al meu col·lega Toni Salvà, de Diorama Sound (http://dioramasound.com), per l’ajuda i la paciència a l’hora de gravar i editar el so d’aquest vídeo, així com a tots els alumnes que han volgut participar en el projecte.
Per a qui vulgui escoltar la versió original de l’autor de la cançó, pot fer-ho a aquest enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=HHjYSDx5gh4; i de la mateixa manera, si algú ha tengut curiositat per la cançó que encapçala i tanca el vídeo, el seu títol també és Magic, dels meus amics ORA, dels què en podeu escoltar tota la discografia aquí: http://oraproject.bandcamp.com.
Realment, el que és màgic i és meravellós és poder fer coses com aquesta.
Domingo Bonnín Oliver