2 d’Octubre. Estem sols
893 ferits, dos de greus.
Agressions sexuals, tortures, buidatge d’ulls, infarts…
Tot i que alguns comptes de Twitter i Facebook (entre els quals, el d’en Manuel Huerga, que ja ha esborrat el tuit) van anunciar que una de les persones infartades havia mort, a dia d’avui no trobo cap referència a aquest fet en els mitjans «oficials», entenent com a tals diaris suposadament seriosos que per la raó que sigui no estan centrant les seves notícies en actualitzar la informació sobre l’estat de salut i les lesions de les persones de la primera línia, aquelles que sempre reben a totes les batalles de qualsevol guerra: la població civil, la gent normal, nosaltres.
És cert que els culpables d’aquestes agressions són els seus responsables, tant per acció com per incitació, però no puc evitar fer-me tot un seguit de preguntes que no em deixen dormir a la nit.
Recordo una mani en què vaig participar aquell santjordi en què jo tenia 16 anys en què la Policia Nacional, els maderos –que aleshores vestien com un tronc d’arbre– van repartir llenya a tort i a dret a una colla de mainades, que érem nosaltres, a la plaça Independència de Girona.
La diferència entre aquelles càrregues i les d’ahir i la gran, grandíssima diferència entre les càrregues d’ahir i les que els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana de Barcelona –per ordres dels respectius governs d’Artur Mas i Xavier Trias, que sembla que no tenim memòria!– varen fer a la plaça Catalunya de Barcelona contra el moviment del 15M, és que nosaltres (els adolescents indepes dels anys 80) i els indignats de 2011 sabíem a què anàvem. Sabíem que ens podia caure una hòstia. I no varen ser pocs els que les varen entomar.
Sincerament, no estic segura que les més de 300.000 persones que aquest cap de setmana passat han estat defensant els seus col·legis electorals, les que es varen llevar diumenge a les 5 del matí per anar a fer pinya amb tota la il·lusió del món, entre els quals, avis, àvies, preadolescents, postadolescents, mares, pares, tiets i tietes, gent de mitjana edat (els que érem adolescents als 80), fossin realment conscients que això podia passar.
Tot i la gran concentració de policia a Barcelona els últims dies, en condicions d’amuntegament humà, intendència precària i escarni públic provocats o infligits directament pel mateix govern d’Espanya, personal, doncs, amb l’adrenalina i la testosterona pels núvols i amb moltes ganes de desfogar-se, hi havia una idea generalitzada que no s’atrevirien a agredir la població civil, la gent normal, nosaltres.
«I didn’t expect the Spanish Inquisition», deia un personatge en una sèrie d’esquetxos dels Monty Python. I llavors la Inquisició Espanyola apareixia en escena i feia i deia tot un seguit de coses surrealistes i ridículament divertides que feien riure molt a tothom.
Les imatges de l’entrada de les tropes d’assalt «antiavalots» a Aiguaviva semblen extretes d’una pel·li de Berlanga: tot de taules amb les restes d’un dinar popular, ampolles de cava i vi, podria ser el poble de Bienvenido Mr Marshall, o si ho voleu Bienvenido Sr. Referéndum, fins que comencen les hòsties i la festa s’acaba.
Em demano si la intuïció que molts teníem sobre el fet que tanta quantitat de policia enrabiada semblava incompatible amb la poca vergonya habitual del govern de Mariano Rajoy era o podia ser més que una intuïció per part dels responsables del govern català.
Aquesta mateixa setmana Puigdemont havia reunit la junta de seguretat. Segur que en cap moment les varen veure a venir? Senyors, vostès són professionals d’aquestes coses del parlar entre policies, nosaltres no!
O potser, com explica en aquest lucidíssim article Joan Esculles, fos convenient per al «procés» (el seu) tot el que va passar ahir i, tot i tenir informació força acurada sobre com podien anar les coses, el govern català i les cheearleaders d’Òmnium i ANC, animessin i encoratgessin la gent a «defensar el referèndum» obviant aquest petit però significant inconvenient que suposava la possibilitat del ball de bastons.
Tenien por que si advertien seriosament la població dels riscos potser no s’hauria mobilitzat tanta gent?
Per altra banda, tampoc puc entendre l’actitud que tenen els Mossos d’Esquadra en la majoria d’imatges que he vist (excepte en un parell de casos) apartant-se perquè entrin els dels cascos, escuts, porres i escopetes de bales. El seu deure no és protegir la població civil?
Només en un cas (molt i molt lloable tenint en compte que aquest sí que és «un cas aïllat») he vist els Mossos d’Esquadra fent un cordó de protecció davant la població civil, a Vielha.
Però això no és el que s’ha vist a la resta de les poblacions, en algunes de les quals els Mossos també han tancat col·legis i requisat urnes (sense hòsties).
I, sí, s’hi juguessin el que s’hi juguessin, era exactament el que nosaltres, la ciutadania, la gent normal, els que no tenim ni cascos, ni armilles, ni porres, ni escopetes, ni proteccions de cap mena, esperàvem d’ells, que ens protegissin.
I encara tinc una altra pregunta: On va ser la Guàrdia Urbana tot el dia d’ahir a tots els pobles de Catalunya?
Els mitjans de comunicació poden continuar incidint en les valoracions del referèndum, que si serà o no vinculant, que si té menys credibilitat que una enquesta de La Razón…
A mi el que em sembla és que nosaltres, la població civil, la gent normal, els que no tenim cascos, armilles, escopetes, porres o càrrecs públics… estem MOLT SOLS.
