Avui apunto a l’objectiu amb tristesa. Tenso la corda de l’arc, vacil·lo durant uns segons sentint una profunda buidor, però finalment reuneixo el coratge i disparo la fletxa.
Després de molt pensar-hi, reflexionar-hi interna i externament, avui us vull parlar dels moviments assemblearis. Vull apuntar contra l’assemblearisme -entès com la discussió directa en peu d’igualtat entre persones- i la legitimitat social que aquest té; la percepció general que es té.
Enguany és el primer any d’Universitat per la Maria. Ha deixat enrere el seu Castelló natal per venir a Barcelona, capitalitat de les oportunitats i el cosmopolitisme. Li fa temor sortir del paraigües escola-família-amics, però es sent valenta; alegre d’anar a un lloc nou i conèixer tot el que pugui. La Maria, des de xica, sempre ha estat molt entusiasta.
Li ha costat dues setmanes abandonar la timidesa que duia a esquenes, però ara que ho ha aconseguit, ja ha format la seva colla -amb els que seu a la quarta fila, des de quasi el primer dia, a quasi totes les classes-. Una setmana més és la que li ha fet falta per convèncer a la Paula perquè, plegades, pugin al carro de l’Assemblea Universitària.
“Vejam que s’hi cou!“
Radiant de felicitat per la gran pensada, telefona al seu pare i li ho conta. Ni ell ni la mare entenen que hi pinta la Maria en una assemblea. Com és possible que es signifiqui en coses que no li faran cap profit, ella que sempre ha sigut una noia centrada?
“Joan, la nena se’n va en els perduts!“
1 | En primer lloc, crec que hi ha un problema quan una part de la població estereotipa els moviments assemblearis -mai deixem de parlar de generalitats, quedi clar- a uns determinats grups socials. I encara resulta més greu quan, com els pares de la Maria, s’associa a aquests grups desvirtuts parasitàries i se’ls té en el més gran dels menysteniments socials.
Tot i la recomanació ferma del pare que abandoni i es centri només en els estudis, que prou esforç està costant ja a tota la família, la Maria segueix. Està gaudint massa de debatre, d’assistir a conferències i d’organitzar activitats. Sembla que hi ha esperança i es veu capaç de canviar les coses que la rodegen.
La seva amiga Paula, per falta de temps, no ha pogut seguir. La Maria però, intenta mantenir-la al dia de tot. Comparteixen moltes tardes de bar.Totes dues segueixen igual d’involucrades que des d’un inici, l’una des de la trinxera i l’altra des d’una posició més endarrerida, a l’ombra.
En canvi, en Marc i en Pere, els dos nois de la colla, mai han sentit seva l’assemblea. Han fet un esforç per interessar-se, doncs confien i escolten molt les dues noies, però no hi troben cap benefici en la tasca que realitza l’Assemblea Universitària.
“Sí, està molt bé Maria, però allà mai heu parlat de res que m’interessi”
2 | En paral·lel al estereotipatge -sigui o no veritat- dels moviments assemblearis, sorgeix un problema encara major, el sentiment de satèl·lit. M’explicaré. Hi ha molta gent, sobretot en ambients universitaris, que no sent que els seus problemes es debatin. A vegades inclús és pitjor, a vegades no coneixen ni quins problemes es debaten.
En Marc i en Pere són dels qui veuen les assemblees com un satèl·lit llunyà. Un pedrot que orbita al voltant de la seva terra, conformant-se a veure’l un o dos cops l’any, per la setmana cultural, o bé, per l’activitat mensual de torn que s’organitza al barri.
“No deuen parlar de res important”.
El problema de tot rau en la comunicació i en la transparència informativa.
1 | He conegut gent molt vàlida d’ambients i orígens dispars, treballant plegats sota un mateix paraigües assembleari. Ara bé, desgraciadament, un gran gruix de la població no ha pogut comprovar aquesta interdisciplinarietat. La majoria, de fet, estereotipa des del profund desconeixement. És més fàcil economitzar el pensament d’allò sobre el que no coneixem gaire.
Perquè això canviés, caldria un esforç encara major en tasques comunicatives. Fer que la població en sabés més. Caldria més treball de conscienciació democràtica i una educació més forta a tots els nivells, en la presa de decisions en peu d’igualtat. Explicar els beneficis.
2 | He conegut gent que debat la millor solució a problemes d’interès general, treballant plegats sota una mateix paraigües assembleari. Pensar en el conflicte i resoldre’l -escolti, això és gros, eh!- . Ara bé, desgraciadament, un gran gruix de la població no sent seus els debats. La majoria, de fet, ni s’interessa en saber que es debatut, si és del seu interès o no ho és. Si se’ls ha solucionat un problema o encara hi és.
Perquè això canviés, caldria un esforç encara major en transparència. Fer que la població es sentís més representada. Caldria més treball d’explicar allò que es fa. Fer i semblar, ja que quanta més gent senti que pot trobar en aquests moviments l’ajut que els havia mancat, major serà la seva participació. Oferir-los molta més informació, perquè puguin reconèixer ideals. Portes obertes.
----------------------------------------------------------------------------------------------------
“Als militants de base,
a totes les assembleàries...”
P. Na. As.
