Vintage Buddy Magazine

La música de tota la vida amb els seus sentimens, història i cultura. Tal i com ens agrada.

[vintagebuddyblog]

Què passaria si us dic que el Autotune que tant present tenim a la música dels ultims anys es va convertir en tendència per la cançó de Believe de Cher? Sembla mentida però Believe va ser el tema que va donar la importància que es mereixia el Vocoder, tant que se li va posar un mot per rendir homenatge a la que el va llençar al top de les eines musicals: l’Efecte Cher o “Vococher”.

Molts sabem que aquesta gran artista ha sigut una espècie de David Bowie femení no per la excentricitat, però si per la polivalència que ha demostrat versionant i tocant diversos estils de música completament diferents.

Però si hi ha alguna cosa d’aquesta artista que em sembli espectacular és la seva posada en escena. El tema de Waterloo d’ABBA va ser creat al 1974 i inclòs al 2018 a l’àlbum de covers d’ABBA de la Cher, Dancing Queen. Un any més tard, la Cher va interpretar el tema a la final d’America’s Got Talent del 2019.

Em sembla increíble com aquesta artista causa furor allà on apareix sense importar si sona Believe, Strong Enough o We All Sleep Alone i sense importar quan de temps passi. Aquí teniu a la Deessa del Pop!

[vintagebuddyblog]

No puc deixar d’escoltar-los ni de veure lo bé que arriben a tocar. Podria dir que m’he aficionat a Dirty Loops ja que tenen un estil que em recorda molt a Swing Out Sister o a Joe Jackson: toquen el gènere Jazz Pop tant difícil de fer que enganxi a la gent. 

Dirty Loops té un estil en el que es combina la expertesa dels seus membres amb els instruments amb el so tant futurista que aporten els sintetitzadors, creant temes molt interessants.

Des de la creació del grup al 2008 només han penjat dos àlbums: Loopified (2014) i Phoenix (Novembre 2020). El tema que avui escoltareu és de de l’àlbum més recent. També es remarca que els seus àlbums no son més que recopilacions dels singles que pengen a les seves xarxes socials i a Spotify. Simplement quan tenen algo ho pengen. 

Un gran grup actual que estic segur que encara arribarà molt més lluny!

[vintagebuddyblog]

Grammy a la millor interpretació de Hard Rock. No necessito dir gaire més i Dave Grohl (Líder de la banda i ex-bateria de Nirvana) ja va explicar el significat del tema per mi: “Tothom en algun moment ha sigut putejat i no ha rebut el que se li prometia, això és amb lo que té a veure”.

Hard Rock pur i dur que expulsa la ràbia cap a alguna cosa a l’exterior mitjançant la música, el ritme i la estridència característica d’aquest gènere musical. 

Una cançó que irradia valentia, ràbia, revelia i orgull: si mai he de recomanar un tema de Hard Rock per sobre del 2000, sense cap mena de dubte seria aquest.

[vintagebuddyblog]

The miracle of Joey Ramone de U2. No fa falta que parli de l’emblemàtic grup Irlandes ni de les incontables vegades que han trencat els rànkings mundials pel seu estil de Rock Alternatiu que ha agradat i segueix agradant a tantes generacions des del 1976 fins avui, sense pausa. 

Què és el que fa tant particular el tema que us presento? En Bono (vocalista principal de U2), era una persona insegura durant la seva adolescència ja que sabia que volia fer Rock, però tenia una veu que encaixaba en un registre pràcticament femení. Llavors van apareixer Ramones a la seva vida i va veure com Joey Ramone (principal vocalista de Ramones) amb un registre molt agut enganchava a la gent amb el seu Punk Rock. Això inspirà a Bono al 2014 a escriure aquest tema per l’àlbum Songs of Innocence: un guanyador de Grammy.

Aquesta cançó també està inspirada en un important succés per U2. Quan Joey Ramone va morir, la familia va notar que estava escoltant música i concretament In a Little While de U2. Aquest tema és la manera que ha tingut Bono de rendir homenatge a Joey Ramone

[vintagebuddyblog]

Susan Tedeschi no ha és com Lynyrd Skynyrd o Jeff Healey, no és el que es pot considerar un gran nom de la música o de l’estil que toca: però creieu-me bé que la mereix. Una gran artista de blues i soul nascuda a Massachusetts que de bon principi ja era considerada com a una gran cantant i guitarrista, donant fins hi tot un disc d’or a la seva discogràfica en el 2000 (cosa no gaire comuna en el blues), com és possible això?

La gran cantant de blues va ser telonera de B.B King, Allman Brothers i Bob Dylan, entre altres. La gent es quedava meravellada per la gran posada en escena que tenia la Susan i la seva poderosa veu i també es quedà meravellat el guitarrista dels Allman Brothers, Derek Trucks, que es va enamorar d’ella, es van casar i es van unificar musicalment al 2010, donant lloc a la Tedeschi Trucks Band: la banda que veureu en el vídeo.

Aquest tema s’anomena Little by Little i per mi és un tema de blues increíble que passa de la tranquilitat fins a l’estridència d’un solo de guitarra. Gaudiu-lo!

[vintagebuddyblog]

3 Doors Down es va crear en el 1996 i ha tingut sempre el mateix estil, Rock Alternatiu. Però que no us enganyin les etiquetes, ja sé el que molta gent pensa dels grups “Alternatius”, són molt bons i ho han demostrat amb la seva discografia, que ha tingut almenys dos temes a la Billboard Hot 100 per disc.

Aquest tema de l’àlbum 3 Doors Down del 2008, un dels més exitosos de la banda, és un tastet de l’estil d’aquest grup que estic segur que us agradarà tant per la música com per la lletra. Aquí ho teniu!

[vintagebuddyblog]

Lynyrd Skynyrd, un d’aquells grups que agafa cert prestigi perquè no hi ha dos persones que pronunciin igual el nom. Bromes a part, tots coneixem el temazo de Sweet Home Alabama d’aquest gran grup de Hard Rock Sudista, però i si us dic que encara estàn sobre els escenaris?

Molta gent sap que aquest grup va patir un tràgic accident aeri en el 77 que es va emportar a 3 membres de la banda i al mànager i que va causar la separació del grup en el 87 per depressions i adiccions a les drogues dures. 

El grup es va tornar a unir precisament en el 87, passant de fer una música molt centrada amb el blues rock típic del sud (com a clar exemple, Sweet Home Alabama) a fer un estil més proper al Hard Rock, que es corresponia més amb les seves vides més dures després de l’accident: van canviar les drogues i les discussions per més potència a dalt l’escenari. 

Aquest tema és del disc més recent que tenen, Last of a Dyin’ Breed del 2012 i la veritat, és sorprenent com un grup que ha passat per tant hagi aconseguit arribar al top 14 a la Billboard arreu del món. Endavant, a escoltar-lo!

[vintagebuddyblog]

Sempre he tingut bones vibres amb el Rock, Hard Rock, Metal i totes variants que us pugueu imaginar. Han sigut sempre un grup amb molta traça i que encara que molta gent digui que fan “soroll”, per mi són de lo milloret que hi ha pel que fa a la melodia i la lletra. Imagineu-vos la meva cara quan després d’escoltar rumors que el disc Redeemer of Souls (2014) seria l’últim.

Que curiós que al 2018 sortís una altra obra d’art d’aquests músics prop dels 70 anys. Firepower és un album que sincerament, crec que manté l’essència del que sempre ha sigut Judas Priest. Aquest tema anomenat No Surrender és un exemple de lo que hi ha a l’àlbum i siusplau, busqueu-lo a Spotify i mireu-lo: no us en empenedireu!

[vintagebuddyblog]

L’altre dia vaig montar una festa a casa meva amb els meus amics que la veritat, no ho poden negar, els hi agrada ven poc la música d’abans del 2000 o d’estils considerats vintage. La cosa és que un d’ells em va començar a parlar de Blues i em va dir que li semblava un estil preciós però que el veia massa tranquil per una festa. Vaig discrepar i posteriorment li vaig posar el tema que veieu aquí. 

It’s Only Money és un tema composat per la Jeff Healey Band i no només això. Va sortir de l’àlbum Mess of Blues, un d’aquells àlbums que fa cosa escoltar pel fet que és post mortem. Va ser llençat dues setmanes després de la mort de Jeff Healey al 2008, un gran guitarrista que va treballar amb noms com Ian Gillan, B.B King o Stevie Ray Vaughan. Un guitarrista cec, guiat únicament per la oida i que desgraciadament ens va deixar per culpa d’un càncer de pulmó.

Aquest tema, però, és dels meus preferits en tot l’arxiu de Blues que tinc i em sembla ideal per pujar el ritme d’una festa o simplement per posar-la d’alarma de lo estrident i dinàmica que és. Aquí la teniu!

[vintagebuddyblog]

Ghost-Note és una banda de Texas que ha sigut un referent en els últims anys per la seva presència a les Vic Firth i Zildjian Live Sessions, cada membre demostra ser una vertadera bèstia del seu instrument quan es deixen anar. Però aquest subjecte que porta un mitjó a la pala d’un baix per dretans, tocant-lo com un esquerrà, atreu les mirades inevitablement per la pinta de penjat que té i pel seu curiós nom d’artista: Mononeon, un dels últims baixistes de Prince. 

Com veureu en aquest video d’un concert de Ghost-Note, Mononeon demostra tenir un estil molt particular tant per la manera que toca el baix com pel so que li extreu amb el pedal de distorsió (que no es veu, però que es nota moltíssim) que porta entre el seu equip. Potser no us acaba d’enganxar el seu estil, però val molt la pena escoltar-lo. 

[vintagebuddyblog]

Ash Soan, una màquina de la bateria i del món de la música en general. Ha tocat amb Enrique Iglesias, Eros Ramazzotti, Robbie Williams, Adele, Cee Lo Green... Però sabeu què fa d’aquest bateria algú tant important? La seva manera d’adaptarse a la música que toca. No fa gaires floritures ni es posa com el centre de la banda, simplement aporta un ritme base sobre la que els demés instruments i cantants poden fer el que vulguin sense trepitjar a ningú i sense que ell els trepitgi, però a la vegada aportant molt a la cançó.

Aquest clip del Zildjian Live! on va actuar com a bateria convidat demostra el que he dit a l’anterior paràgraf. És simplement increíble com amb lo poc que fa a la bateria impacta tant a la cançó i lo ben situat que està cada cop que fa. Gaudiu!

[vintagebuddyblog]

Senyores i senyors, avui tinc el plaer d’introduir-vos un concepte del món musical que tothom és capaç d’apreciar des del minut 0: Alguna vegada no us ha donat la sensació de sentir que un instrument o un ritme encaixa perfectament a la cançó sense ser gaire complex? Aquest fenòmen tant agradable és conegut com el “Pocket”, traduït perquè tothom ho entengui, fer moure el cap de la gent amb molt poc. 

També us presento la que per mi és una de les reines d’aquesta manera de tocar, concretament, la bateria. La Nikki Glaspie com a artista individual potser no és gaire coneguda, però i si us dic que va ser del 2006 fins al 2011 la bateria de la banda SUGA MAMA que acompanyava a la Beyoncé? També ha tocat amb Jay-Z, Chaka Kahn, George Michael... La seva trajectòria és impressionant. Us assegura que aquesta màquina de Pocket us impressionarà tant com a mi!

[vintagebuddyblog]

Tots més o menys podem recordar la melodia de trucada predeterminada de Samsung. És una marca molt coneguda i un referent en el sector de la telefonia mòvil. Però pecat he comès en no tenir ni idea de l’existència d’una versió solicitada pel propi Samsung d’aquesta melodia per la mà del trio format per Jonah Nilsson com a pianista i veus, Henrik Linder com a baixista i Aron Mellegard com a bateria: Dirty Loops. 

Aquest grup de Jazz-Pop han demostrat ser unes vertaderes màquines dalt els escenaris, fent també unes produccions d’estudi brutals. Creieu-me quan us dic que cada segon d’aquesta versió de Over the Horizon és or i val molt la pena escoltar-la. 

[vintagebuddyblog]

Katie Melua - On The Road Again (live AVO Session)

Track 15On The Road Again, live AVO Session Basel 10.11.2007

És curiós com els anglesos i els americans són referents en el món del blues. Avui tinc ganes de ressaltar la figura d’una de les artistes de blues i jazz més refutades de la dècada del 2000: Katie Melua. Aquesta cançó que canta és un after 40 years d’un dels temes més famosos que el blues ha dut al món, On The Road Again de Bob Dylan del 1965.

Si us sóc sincer, aquesta artista ha tingut sempre un estil molt particular, la seva música té molts matissos d’autor que fan que sigui més o menys difícil d’interpretar segons els teus gustos. Però aquesta versió de On The Road Again a les AVO Session de Basilea és simplement espectacular i demostra que aquesta artista és mereixedora del seu renom. 

[vintagebuddyblog]

VAN MORRISON Bright Side of the Road

....1979....

Conduir és un dels plaers de la vida, més encara quan ho fas acompanyat de música. Però també hem de tenir en compte que la música és un element distractor de la conducció i que fins hi tot pot arribar a generar una conducció temerària en nosaltres. Entre els èxits de la música per conduir, Bright Side of the Road del llegendàri Van Morrison és un referent. Una música tranquila, amb molts matisos, una melodia i lletra alegres i que recorda molt al American Folk-Rock dels 60: instrumentació simple, vintage i plena de ritme! 

[vintagebuddyblog]

Kick It Up A Notch | Music Video | Phineas and Ferb Across the 2nd Dimension | Disney Channel

Phineas and Ferb and Slash Kick It Up A Notch! Phineas and Ferb Across the 2nd Dimension premieres Friday, August 5 at 8/7c on Disney Channel! Play games and...

El cap de triangle d’en Phineas m’ha portat una sorpresa molt gran aquestes dates. La meva cosina s’havia aficionat a la famosa sèria que tots els joves hem vist alguna vegada i ens va donar per mirar una de les tantes pel·lícules de la sèrie.

Amb aquestes que al final de la pel·lícula el meu cap es va començar a moure tot sol i vaig pensar: Quin temazo de rock no? Sona massa bé! Imagineu-vos la meva cara quan vaig buscar Kick It Up A Notch al Youtube i em vaig trobar a l’Slash (guitarrista solista de Guns N’ Roses) tocant amb la banda del Phineas i el Ferb. Feu el favor d’escoltar-la, està súper ben feta!

[vintagebuddyblog]

#VFJams LIVE! - Stanley Randolph

In January 2018, Vic Firth hosted its first ever #vfJAMS LIVE recording session at EastWest Studios in Hollywood, California. This amazing event showcased so...

No sabeu lo content que em vaig posar quan sabia que la famos marca de baquetes Vic Firth treia de cop i volta una sèrie de sessions en directe amb bateries de altíssim renom: VFJams Live. El que tampoc sabia és que el bateria d’Stevie Wonder, Stanley Randolph, també vindria a fer una visita al lounge de Vic Firth. 

La cançó s’anomena Honey, un temazo de funk del Brandon Brown Collective, un grup del mateix gènere on ha tocat Randolph. Endavant, entreu, i gaudiu-la.