Memòries de Calamity

De vegades hi ha llocs, olors, frases... que em recorden situacions, sensacions, vivències... Això és el que vull recollir ací. Després veurem com acabarà la cosa, perquè sóc una promíscua de les lletres.

[calamityposts-blog]

EL CARRER JOAN XXIII

El carrer Joan XXIII era on vivien els meus iaios paterns. Podeu veure a la dreta de la foto la porta (sí, per on s'aboca la meua cosina M.). La qüestió és que tinc unes cosines que aleshores vivien a Alzira... i ja se sap: Alzira i falles són carn i ungla. Així és que les meues cosines van venir a casa dels iaios amb tota la parafernàlia fallera i, no sé com, vaig acabar vestida així i, a més, immortalitzant l'acte amb la meua cosina T., que supose que tenia la missió d'evitar que me'n fugira carrer avall!

Tenia uns tres anys i uns cabells (quatre pèls) ben rebels que no es deixaven amedrentar per ganxos ni peinetes... bé, realment no sols eren els cabells, era tota jo.  Posar-me tot això, que picava com un dimoni, de ben segur va necessitar d'una coordinació entre diverses persones: aguanta-la per ací, treu-li allò per allà...

Me'n recorde d'eixe dia, sí... encara que el carrer estiga tan canviat més de 35 anys després (jo estic igualeta).

[calamityposts-blog]

LA FINESTRETA DELS GRISONS

Per prendre la comunió, quan jo era petita, calia passar un curs sencer anant una vegada per setmana al catecisme. L'última setmana abans del "gran dia", féiem assaig cada vesprada. Com a xiquets que érem, els moments previs els aprofitàvem per jugar al voltant de l'església, corrent amunt i avall. Però aquesta finestra, darrere de l'església, als Grisons, em cridava poderosament l'atenció. No hi arribava, era massa baixeta, jo. I com que tampoc no he estat mai una crack de l'esport, em costava molt enfilar-me per mirar què hi havia a dins.

Afortunadament, sempre hi ha algun llest que sap de tot i, si no, s'ho inventa, i eixe llest em va dir que eixa era la finestra de la cambra on es guardaven "els morts". No em vaig parar a pegar-li dues voltes. Podria haver dubtat, podria haver-me preguntat a quins morts es referia exactament... però em fascinava la possibilitat que fóra real això que m'havien contat, a la vegada que em cagava de por, també.

Així és que, un altre dia, vaig anar als Grisons a propòsit, vaig mirar que no hi hagués ningú, i vaig començar l'intent d'enfilada per la paret. Em va costar déu i ajuda, però al final ho vaig aconseguir, em vaig mantenir amb el cap a l'alçada de la finestreta. No sé si va ser per l'autosuggestió, per l'acalorada, o perquè de l'esforç portava la vista nuvolada, però em va semblar veure una espècie d'altar (estava tot fosc, eh?) i uns "ossos" d'un blanc fantasmagòric que semblaven un esquelet... i ja no vaig poder aguantar més el meu propi pes.

No ha estat l'unica vegada que m'he autoflipat tant que m'ha semblat veure coses, no... però mai no he tornat a mirar a través d'aquesta finestreta!

[calamityposts-blog]

EL EMIGRANTE

Com a músic, he desenvolupat la memòria auditiva més que altres persones que mai no han treballat l'oïda. Molts sons em provoquen sensacions, i sóc capaç de recordar moltes tonadetes i associar-les a alguna cosa concreta.

El meu iaio Paco no era massa musical. Mai no l'he escoltat cantar, ni l'he vist posar-se la música a la ràdio (l'ona curta sí, a tota hora i amb poqueta veu, per si algú ho escoltava...). Però un dia, parlant-me de música, em va dir que, per a ell, el Juanito Valderrama era el millor cantant del món, que no hi havia ningú que cantara com ell. I dit i fet, eixe moment, i el mateix iaio meu, van quedar associats per sempre a aquesta cançó. L'emoció que em provoca sempre entra dins del misteri de la irracionalitat dels sentiments i del descontrol amb què es desboquen.

Per què aquesta? Perquè el meu iaio, com molts, va haver de buscar-se les garrofes lluny de la seua terra en acabar la guerra... i la seua desgràcia va ser la meua sort, perquè gràcies a convertir-se ell en emigrant he pogut jo tenir la sort de nàixer al País Valencià. Malgrat tot, "ací em pariren i ací estic".

[calamityposts-blog]

PLAÇA DE LA VILA EN DIRECCIÓ ALS GRISONS (L'OLLERIA)

Jo tindria uns 10 anys. Caminava per la  vorera estreta que enfronta a la Plaça de la Vila quan, en arribar quasi als Grisons, vaig escoltar el soroll d'una moto i, a continuació, una veu que cridava:

- LLETJA!!

Vaig alçar el cap i allí estava ell. Tenia dos o tres anys més que jo, però ja portava moto, una Mobylette de color marró. I em mirava des de la moto a mi, tot burleta. Vaig verificar que, efectivament, no hi havia ningú més, així és que aquell adjectiu era per a mi, i vaig baixar el cap, sense deixar de caminar, avergonyida i rabiosa... li vaig desitjar dins de mi que s'estavellara amb aquell catxarro. 

Jo no coneixia a aquell individu, sols l'havia vist algunes vegades... i avui és el dia que, encara que el tinc perfectament memoritzat i domiciliàriament ubicat, continue sense saber com li diuen... ni m'importa. El que sé ben cert és que ell ni se'n recorda del que em va dir... però a mi em va ferir profundament, i per això aquest lloc de la foto l'identifique, sempre que passe per allí, amb aquest fet. 

Ara bé... la meua satisfacció és que, amb el temps, ell s'ha quedat on estava (1,60 m.) i té aspecte de botija, pel que m'és molt gratificant trobar-me'l pel carrer i dibuixar un somriure victoriós en la meua cara, que era i és bastant més agradable que la seua.

[calamityposts-blog]

L'ESCALA DE MA CASA

La primavera de 2001, el meu nen tenia uns 4 mesos... i jo estava molt cansada. Un dia, carregada amb ell, vaig perdre el peu a dalt del tot de l'escala de ma casa, justament des d'on està feta la foto. En dècimes de segon vaig pensar que no podia soltar el nen ni podia caure de cap, perquè l'hagués matat... així és que em vaig deixar caure d'esquenes, amb el nen damunt de mi, agafant-lo ben fort.

No cal ni dir que no em vaig partir la columna vertebral de miracle, perquè vaig baixar les escales amb ella. No vaig tenir prou força en les cames per frenar, encara que ho vaig intentar. El nen, fantàstic... i jo me'n recorde del bac cada vegada que tinc aquesta visió.