Animalització de la immigració
Dimarts passat, 1 de Març, vaig ser al Zumzeig, un petit cinema-bistrot independent que he descobert recentment a Sants -gratuït per a estudiants, per cert-. Hi presentaven “Fuera de campo: un compromiso cinematográfico con los márgenes”; una proposta que vol mostrar els documentals com a eina de visibilització de les perifèries per, així, aconseguir una reflexió i transformació socials.
Van participar els autors i autores de tres documentals: “Amazones” “Pieceras” i “Idrissa: una mort qualsevol”. Totes tres propostes eren interessants, però avui em quedaré només amb l’argument del tercer. L’utilitzaré per a fer el meu escrit de diumenge. Dels mediàtics Xapo Ortega i Xavier Artigas (Ciutat Morta), Idrissa és una crítica als sistemes de control migratoris europeus. Però anem a pams, que no vull avançar-me.
Servim-nos de situacions tangibles. Fa 2 anys -en paraules d’en Xavier Artigas- era impossible filmar els perímetres o voltants de la tanca fronterera entre el Marroc i l’Estat Espanyol, a Ceuta i Melilla. Resultava molt difícil, inclús, tenint un permís explícit per fer-ho, tot i acceptant anar acompanyat d’agents. Ara, en ple debat sobre migracions a Europa, és la pròpia policia qui acostuma a telefonar els periodistes perquè vinguin a gravar-la. Què ha canviat?
La vostra bona fe, lectors -jo vaig pensar el mateix, ho reconec- us farà afirmar que els moviments socials són qui han aconseguit aquest acte de transparència. Ara la policia es veu obligada a mostrar que passa en aquest tan qüestionat pas fronterer. Han hagut de cedir a la pressió popular. Van ser molts els reporters gràfics i documentalistes els qui van celebrar aquesta victòria. Per fi es podria ensenyar la realitat als ciutadans.
Pocs cops afegeixo imatges als meus escrits, intento construir els marcs amb paraules, ja ho sabeu, però en aquesta ocasió resulta revelador. M’explico. Sempre que hi ha una trucada/avís provinent de fonts oficials el que es troben els reporters és un gran salt massiu, mai petits incidents. És lògic, no? Tenen més interès mediàtic, pensareu, oi? Que només arribin imatges de marees animalitzades entrant a territori espanyol té, però, una conseqüència molt greu.
L’anonimat de la història individual d’un pare de família que intenta creuar la tanca amb els seus dos fills, en busca d’un futur millor, desperta complicitats. La gent es solidaritza i intenta comprendre. Abans no es podia veure qui eren els qui creuaven i només ens arribaven els relats escrits o orals. Ara, a tenor de les instantànies que apareixen als mitjans, veiem una gran massa deshumanitzada i impersonal que ens vol “envair”. Tot són grans salts.
Aquest canvi d’estratègia polític-policial dels darrers temps, aquesta mostra interessada i esbiaixada de la realitat a les fronteres, és la que després fa que apareguin moviments xenòfobs per tot Europa -que no és només cosa d’aquí, eh!- reclamant mesures més dures contra els moviments migratoris. Es veuen legitimats a reclamar més repressius sistemes de control.
“Idrissa: crònica d’una mort qualsevol”, si la fase de producció segueix la línia que sembla, serà una molt bona forma de no rebre i acceptar tot allò que ens arriba des del canal mediàtic central com a veritat i alimentar el nostre esperit crític. Veure més enllà. Replantejar-nos, com a europeus, la nostra responsabilitat i maneres d’actuar vers les migracions. Veure les persones.
“Vull canviar el món, tombar les barreres,
fer desaparèixer del nostre mapa les fronteres,
vull parar les bales, desplegar les ales,
ser el missatge de pau que transforme les quimeres.”
