Vivo Retrato

6 + 4 = VIVO RETRATO

[vivoretrato-blog]

Borgen, llums i ombres del govern danès

Borgen, una sèrie d’Adam Price. Produïda per a la cadena pública danesa Danmarks Radio (2010-2013). Foto: visitdenmark.com

Ahir em vaig pulir la tercera i darrera temporada de la sèrie danesa Borgen (govern, en danès)  i he de dir que em va saber greu que no hi hagués una quarta. Sempre he criticat que moltes sèries americanes caiguin en el cercle viciós del mercat i s’allarguin fins arribar a marejar l’espectador amb cops de volant inexplicables, trames de final previsible i personatges que no calia haver-se inventat. Però en el cas de “Borgen”, una quarta temporada no hauria molestat gens, sempre que els guionistes continuéssin treballant amb el mateix rigor, coherència i compromís amb què ho han fet sempre, cosa que dubto que farien.

Rigor, coherència i compromís són també els valors que defineixen la carrera política i personal de Brigitte Nyborg, indiscutible protagonista d’aquesta sèrie; una política de primer nivell, intel·ligent, estratega i responsable dels seus actes. Que bé ens aniria una dona com ella liderant el nostre país! Tot i que, pensant-ho bé, potser amb aquests valors no sé si aniria pas gaire lluny.

El treball d’artesà dels guionistes per copsar què és Dinamarca i quines polítiques es couen a Marienborg (el palau del primer ministre danès), així com l’aportació d’un bon grapat d’actors i actrius d’altíssim nivell, fan de “Borgen” una obra d’intriga política essencial, demostrant amb quina qualitat televisiva s’entreté la població d’aquest “petit” país escandinau.

La credibilitat i complexitat del personatge que encarna l’actriu Sidse Babett Knudsen genera un gran poder d’identificació amb l’espectador, però d’una manera molt nòrdica. Perdó per l’estereotip, però quan la coneixes la Brigitte per primer cop la trobes freda, poc expressiva, però a mesura que la vas coneixent se’t va fent propera, gairebé amiga. La Nyborg candidata, primera ministra, política retirada i altra cop candidata, passa per tot tipus de situacions i l’espectador l’acompanya i creix amb ella, fins al punt de patir per la seva integritat.

Però això no és una sèrie americana, recordem-ho. Aquí no passa res que no passi a la vida real. De fet, passen moltes coses a les nostres vides, tantes com per no haver de ficar amb calçador cap persecució amb armes de foc, on l’enemic no s’arriba a abatre ni amb una tonelada de munició. Ben al contrari, a la sèrie regna una sobrietat del tot veraç, molt escandinava, i malgrat això, no s’amaguen les ombres dels personatges, perquè tothom, sense excepció, té les seves. Més o menys com a la vida real.

@alnavars octubre 2015

[vivoretrato-blog]

El testimoni universal d’una mare

EL TESTAMENTO DE MARÍA. Text: Colm Tóibín. Direcció: Agustí Villaronga. Interpretació: Blanca Portillo. Teatre Lliure de Montjuïc. Del 5 al 22 de març de 2015.

Foto: Teatre Lliure

Tal com deia Chavela Vargas, Maria és un nom universal de dona, tan universal com les emocions que transmetia Blanca Portillo ahir al Teatre Lliure. Diuen que la pèrdua d’un fill és la pitjor cosa que et pot passar. No estem preparats per assimilar un cop tan fort de la vida, perquè, cronològicament, primer hauria d’anar la mort dels progenitors i després la dels fills. Tot i així, moltes mares perden els seus fills des que existeix consciència de vida. I quan la mort és causada per un motiu tan intantigle com un ideal, una mare no ho pot arribar aentendre mai. No hi ha ideal que justifiqui la mort d’una persona quan no li toca. L’altre dia vaig sentir algú que deia que mai no moriria per una convicció, perquè podria estar equivocat. Amb aquesta frase al cap surto de la sala Fabià Puigserver, després d’uns aplaudiments convençuts i entusiastes, com feia molt de temps que no sentia.

Maria és una dona qualsevol, de qualsevol poble, casada ambqualsevol marit i que té un fill qualsevol. De sobte, un dia el seu fill marxa a una ciutat qualsevol i quan el torna a veure, passat un temps, el seu fill ja no és un home qualsevol, sinó que és el fill de Déu, que ha vingut a la terra per alliberar la humanitat dels seus pecats. Però qui diu que això és així? Maria només és una mare que veu com el seu fill és perseguit per allò que diu, capturat i condemnat a mort. I veu com ningú no és capaç d’aturar-ho, ni tan sols ella mateixa no va poder estalviar-li al seu fill un bocí de patiment.

Passat un temps, Maria no entén perquè hi ha uns homes que volen deixar per escrit qui va ser el seu fill i què va fer. En aquesta narració, ella no hi veu el seu fill; no hi reconeix el nadó que va tenir en braços i que depenia de l’aliment del seu pit. Tampoc no veu en aquestes escriptures l’adolescent tímid i tendre que recorda amb tant d’amor. S’adona que ella ja feia temps que no era part de la vida del seu fill, però ell sempre seria una part de la seva vida, una part adolorida i punyent. Això ja res no ho pot canviar. Ni tan sols la creença en la redempció del pecat mitjançant el sacrifici d’un home, que precisament era el seu fill. Ella no creu en això i no en pren part.

Potser no va anar així la història, de fet, només és això, una història, un monòleg de Colm Tóibín escrit molts segles després. Però la sinceritat i la robustesa de la interpretació de Blanca Portillo fa que connectem amb la realitat de milions de mares que han hagut de plorar la desaparició dels seus fills, es diguin com es diguin. Ens creiem aquesta història, ens creiem aquest primer muntatge teatral d’Agustí Villaronga, que a l’hora de definir-lo, ens estalviarem la metàfora fàcil d’haver sabut donar en el clau.

[vivoretrato-blog]

Duel entre pallassos... a "muehte"!

Rhum al Teatre Lliure de Gràcia fins al 4 de gener de 2015.

Un cop més, la parafernàlia d’uns pallassos poca-soltes em deixa sense paraules, amb els ulls humits d’emoció i de riure, just quan més ho necessitava.

Si vaig anar a parar al Lliure abans d’ahir va ser per pura casualitat. O no! Si vaig topar amb aquest espectacle, no va poder ser perquè el meu estat d’ànim ho demanés a crits. O sí!

Sigui com sigui, des de la fila 3, seient 10 del Lliure de Gràcia, vaig tornar a connectar amb el meu nen interior gràcies a l’espectacle Rhum, un projecte iniciat per Joan Montanyés ‘Monti’, no finalitzat per culpa d’un enemic que no s’està de bromes: el càncer.

Per sort, el seu esperit continua viu gràcies al treball impecable de Martí Torres Mayneris, Jordi Martínez, Guillem Albà, Joan Arqué, Roger Julià, Pep Pascual i tot un seguit de professionals del món del circ al nostre país, gràcies als quals podem veure, fins al 4 de gener de 2015, aquesta meravella plena de color, de disbarats tendres i irresistibles, però sobretot plena d’amor a la vida. Un homenatge a Monti, a Rhum i a tots els pallassos que ens han sabut arrencar una riota en el moment més apropiat. 

@alnavars

[vivoretrato-blog]

Ei, companys!

La nit just abans dels boscos, dirigida per Roberto Romei i interpretada per Òscar Muñoz. Text de Bernard-Marie Koltès. Es programa al Círcol Maldà fins al 9 de novembre de 2014. Imatge: Club TR3SC.

La setmana passada, a classe d'alemany, vàrem aprendre què és un aussteiger. Es pot traduir com algú que ha dit "pareu el món, que baixo". El professor es referia a aquella gent que, voluntàriament, abandona el sistema i decideix viure en comunitats o bé viatjant per tot el món, vivint de la caritat d'altres persones o d'artesanies que confeccionen amb materials trobats pel carrer. El que a la nostra llengua en diem rodamón.

Però hi ha una altra classe d'aussteigern, aquells a qui la societat expulsa i amaga en un racó fosc i solitari perquè no molestin ningú. És el cas del protagonista de La nit just abans dels boscos. Algú que fa sentir la seva veu durant una hora i mitja, de manera incansable, vehement, violenta, desesperançada, tendra, fràgil i, finalment, amorosa. 

Al carrer es viu al límit i tot són amenaces. Nosaltres no en sabem res del que passa al carrer, però ens necessitem els uns als altres per fer girar la truita i, d'una puntada de peu, treure'ls d'on són i guanyar-nos la llibertat. A qui es refereix? Cadascú ho interpreta segons el seu criteri. Però avui, tal com estan les coses, no costa veure-hi una crida a un canvi de sistema.

I és que el text, de Bernard-Marie Koltès, va ser escrit el 1976 però continua sent actual, potser avui  més que mai. Tant és així que en els darrers anys se n'han fet ja unes quantes versions. La que es presenta el Círcol Maldà és una proposta que per a mi ha estat tota una novetat: sortir de l'encorsetat espai escènic per viure tota l'obra al carrer. Una experiència in situ, al lloc on més desprotegits ens sentim i que, donada la imprevisibilitat de l'entorn, fa que cada funció sigui diferent a l'anterior. Ens hi guia qui més coneix les ombres i llums de la via pública, perquè és casa seva.

La nit just abans dels boscos és, per a l'espectador, una oportunitat de sortir de l'espai de confort de la sala de butaques. És una crida a obrir els ulls i veure cara a cara allò que ens costa tant d'acceptar, que hi ha molt de patiment arreu, més enllà del nostre propi. Òscar Muñoz, interpretant l'heroi d'aquesta història, pot arribar a ser provocatiu, possiblement t'arribarà la saliva que escup quan crida. Potser sentiràs el so fort dels cops de puny que s'infringeix al pit quan diu "jo", reafirmant que existeix, malgrat que la societat li negui aquest dret. Però el que de ben segur t'arribarà serà la seva humanitat, la seva tendresa i la universalitat dels seus somnis.

[vivoretrato-blog]

Estrena de l'espectacle "Et vindré a tapar"

Treballar amb amics és sempre un plaer. I si les propostes en què col·labores són d'un altíssim nivell, la satisfacció és doble. Dic això perquè he tingut la sort de  produir el vídeo de l'obra de teatre "Et vindré a tapar" digirida per Roger Ribó.

El teaser ha estat fruit del treball en equip ben coordinat.

"Et vindré a tapar" es pot veure al Teatre Vilella de Barcelona del 2 al 26 d'octubre de 2014. Després de l'èxit de públic i de crítica, la sala i la companyia En Construcció han decidit prorrogar l'espectacle del 13 al 23 de novembre de 2014.

[vivoretrato-blog]

UN HORROR VACUI QUADRICULAT

D’exposicions d’art contemporani n’hi ha moltes arreu del món, tantes com creadors o corrents artístics. És molt freqüent, també, que els curadors es plantegin propostes innovadores de disposició de l’obra a l’espai expositiu. El que ofereix de nou l’exposició temporal Le Mur de la Maison Rouge de París és que el criteri de disposició de les obres d’art ha estat marcat per un programa informàtic. El col·leccionista i president d’aquesta fundació d’art, Antoine de Galbert, inspirant-se en l’emmagatzematge per ordre alfabètic dels títols de la seva biblioteca privada, explora l’aleatorietat d’aquest mètode d’arxiu que estableix inquietants proximitats entre els autors que en poblen els prestatges.

Els paràmetres que Galbert agafa per exposar al públic bona part de la seva col·lecció particular, però, no són els clàssics (ordre alfabètic o cronològic) sinó altres de menys habituals: la mida i el número d’inventari. A partir d’aquestes dades, un programa informàtic dissenyat a propòsit i basat en el mètode matemàtic Monte Carlo, fa la resta de la feina, és a dir, decideix on s’ha de penjar cada obra d’art. El resultat d’aquesta mena de freda democratització informàtica és d’un caos estranyament organitzat, en què cada ítem és tractat per igual.

Accedint a les sales del centre, tens la sensació que les obres han estat convidades a una gala en què ningú no coneix ningú, però que, al poc temps, comencen a conversar i descobreixen que tenen més coses en comú de les que havien cregut en un primer moment. Quines coses en comú poden tenir obres tan diferents? Això ho copsa cada visitant, perquè una de les grandeses de l’art contemporani és que no necessita cap explicació.

@alnavars

[vivoretrato-blog]

"Les Criades" s'alcen i reguen la llavor del meu jardí

Aquesta és la crònica d’una obra de teatre que no vaig anar a veure. Les criades, de Jean Genet, versió de la companyia coreana Sadari Movement Laboratory.

Em vaig assabentar tard que el Festival Grec l’havia programada i em van fallar els dispositius per trobar acompanyant. Entenc que el sol que lluïa amb força aquell diumenge de juliol era un argument prou convincent com per declinar una proposta tan “pastagafes”. I consti que no m’espanta anar sol al teatre, al contrari, però sembla ser que els astres es van reunir en assemblea i van resoldre que jo no havia d’anar a veure l’obra. Com que no puc dir res d’aquesta versió de Les Criades, parlaré d’una altra que vaig anar a veure fa 16 anys, en una sortida organitzada per l’IES Josep Miquel Guàrdia, del qual jo era un alumne de rendiment més aviat discret. Ara que hi penso, era obligat que tard o d’hora acabés parlant d’aquesta producció del grup de teatre maonès la Clota-Groc, perquè vaig entrar al teatre com un adolescent més, indiferent, i en vaig sortir amb un entusiasme que amb moltes dificultats vaig poder traduir fisonòmicament en l'escepticisme i la passivitat intel·lectual que toca exhibir quan fas secundària.  Va ser una funció que, vista amb els ulls d’avui, potser trobaria sobreinterpretada i qui sap si amateur, però en aquell moment em va semblar sublim (hem de posar-la en el context de l’hivern menorquí dels noranta, en què les propostes culturals escassejaven més que ara) i sé que d’una manera o altra va sembrar una llavor. O potser la llavor ja existia i aquesta obra la va regar amb aigua i fertilitzant. El cas és que encara recordo aquelles dues criades que parodiaven d’amagat la senyora, tan elegant com perversa, i entraven en el joc ombrívol de la contradicció de sentiments envers l’opressor. També sé que la llavor, regada ja per una promiscuïtat escènica insaciable, continua creixent i que, un dia, emergirà de la terra àrida un baobab que espero que cap petit príncep no arrenqui mai des de les arrels.

10 de juliol de 2014

@alnavars

[vivoretrato-blog]

95è aniversari de Joan Brossa. Dia 8: BALANCÍ

Butà, ja és un gas car i

"Ag" és, a la taula periòdica,

La plata, quasi més econòmica.

"Au", l'or, que provoca addicció.

Neó és el gas noble i Neró,

Corrupte dirigent d'un

Imperi candent.

#Brossa95

@alnavars

[vivoretrato-blog]

Joseph Beuys: sanació de la societat a través de l'art

Performance: "Com explicar els quadres a una llebre morta" de Joseph Beuys. Font: El Boomeran(g)

Adintrar-se a l'univers creatiu de Joseph Beuys és com iniciar-te en un idioma nou. Al principi et balla el cap i tens la temptació de tancar el llibre de gramàtica per no obrir-lo mai més. Però les coses més complicades (aparentment) són, a fi de comptes, les més gratificants. 

Beuys va crear un llenguatge que, un cop comences a entendre, veus que destil·la passió per la vida i un respecte per la natura inèdit en el seu moment i que ja voldrien molts activistes dels nostres dies. 

Diuen que quan vius una experiència que per poc no et porta a l'altre barri desenvolupes un amor per la vida que t'acompanya per sempre més. Doncs Beuys explica que, de jove, va patir un accident aeri a Crimea (Ucraïna) i que hauria mort congelat a la neu si no hagués estat rescatat per uns nòmades tàrtars. Per evitar la congelació, li van untar tot el cos amb greix, per després cobrir-lo amb tela de feltre. Segons argumenta el mateix artista, rebre aquesta cura el va ajudar a mantenir la temperatura del cos i, així, va poder salvar la vida.

En acabar la segona guerra mundial, i després d'aquesta vivència tan extrema (hi ha el dubte de si va passar realment o si s'ho va inventar) Beuys va decidir no acabar els estudis de medicina i va entrar a l'acadèmia de Belles Arts de Düsselforf per aprendre escultura. La resta de la seva vida la va dedicar a allò que més li agradava: l'art, la natura, l'ensenyament, la política i la sociologia.

De tots aquests interessos en va treure uns plantejaments creatius únics, que col·locaven al centre d'atenció materials com el greix, la cera, la mel i, fins i tot, la sang. Tots aquests elements poden adoptar formes diferents i són essencials per a la vida animal. L'artista alemany transformava l'aparença d'aquests elements de la mateixa manera que ho podria fer un alquimista. 

Em crida especialment l'atenció el retorn al món natural que la seva obra reivindica. S'ha dit que Beuys, com a artista, creia tenir un paper social proper al xamanisme. Com a prova d'això, ritualitzava algunes de les seves accions artístiques mitjançant càntics o interpel·lant animals de gran simbolisme (Coyote, 1974. Com explicar els quadres a una llebre morta, 1965).

La finalitat de Joseph Beuys era sanar una societat que segons ell estava malalta. I l'art hi tenia un paper de primer ordre, sempre que es concebés com un mitjà cap a una saviesa anestral i perduda a fi de reconnectar l'ésser humà amb una veritat última i irrefutable, eterna i universal. 

"Coyote", 1974. Acció artística en què J. Beuys, es tanca tres dies amb un coyote amb el propòsit de fer-se'n amic. El coyote per l'artista alemany és el símbol de la comunitat indígena nord-americana. Font: e-flux.com

@alnavars

[vivoretrato-blog]

Despertant lentament d'un somni

Dissabte vaig tornar a veure The Matrix. L'aventura comença a l'empresa on treballa Neo, concretament al despatx del director. Neo es distreu mirant la neteja dels vidres de la finestra del despatx, mentre el seu cap l'esbronca per arribar tard a la feina. Molt hàbilment, els directors estan sembrant la llavor de la missió trepidant que aviat presenciarà l'espectador.

Fa uns minuts, ha vingut el senyor que neteja les finestres de l'oficina on treballo. Serà, potser, l'inici d'una gran aventura?

[vivoretrato-blog]

Somni: un arbre de mandarines al jardí

Era al jardí de la casa de Menorca on vaig viure de petit. S'aixecava un arbre enorme de mandarines (un mandariner?). Algunes, les més madures, queien soles. N'hi havia tantes que no donàvem a l'abast.

11 de novembre 2013

[vivoretrato-blog]

:o)

Paul Kuczynski

He trigat uns quants anys a decidir-me, però quan vaig veure que el Centre Civíc Golferichs organitzava un curset de quatre sessions d'introducció al clown vaig veure-ho clar de seguida: m'arriscaria a fer "tonteries" els dissabtes al matí del mes de novembre, no sense una mica de por, també ho he de dir. 

Doncs bé, ahir vaig fer la primera classe i en vaig sortir encantat. A banda de riure i jugar una bona estona, he après moltes coses en poc temps.

El clown no pensa amb el cervell, pensa amb el cor 

Vivim en plena dictadura de la ment i tenir un espai i un temps per fer "tonteries" sense por és tot un oasi. He de dir que és força difícil deixar-se anar. Tenim una por molt interioritzada a fer el ridícul. Suposo que per això vàrem començar la classe fent jocs que ens retornaven a la infància. L'infant (abans que la societat pavimenti la seva naturalitat) no té por a equivocar-se i es mostra tal com és. Així és un clown: transparent, innocent, emocional i no necessàriament bo, però sempre humà.

Només existim al present

En Christian Atanasiu, el professor del curs, ens va explicar que el clown s'oblida del passat i del futur quan es posa la màscara més petita del món: el nas de pallasso. I com ho fa? Mostrant sorpresa per totes les coses que l'envolten, com si les veiés per primer cop. Podem dir que cada actuació és un començar de zero, obrir-se a un món inexplorat i apassionant, igual que fa un nadó.

El més senzil és el més difícil de copsar

No hauria dit mai que en una art escènica aparentment lleugera o "menor" com aquesta, hi hagués una essència tan profunda, propera, si es vol, a la filosofia oriental. 

Fem el pallasso una estona i oblidem-nos dels nostres problemes! 

@alnavars

[vivoretrato-blog]

Les Parques treballen en silenci

Átropos, Las Parcas o El Destino de Francisco de Goya, 1819-1823.

Abans que tot això esclatés, sentíem metàfores com la famosa "cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra".

Ara, però, qui més qui menys, tots tenim el cap calent i els peus freds gràcies al bombardeig constant de notícies, debats i articles que multitud de periodistes i "entesos" en el tema posen sobre la taula l’etern “problema català” o procés sobirà. En aquest post, no vull entrar en el sí ni en el no. Tampoc no vull condemnar qui pensi d’una manera o d’una altra.  

El que m’interessa és reflexionar breument sobre la nostra reacció davant d'aquest bombardeig d'estímuls audiovisuals i plantejar si hi ha alguna intencionalitat al darrera. M'expressaré amb les meves paraules, sense tecnicismes i des de l’humilitat d’aquest bloc que no llegeix gairebé ningú.

En un post que vaig publicar el mes de juliol, ja esbossava la importància de l’escolta per a la supervivència i desenvolupament biològic de l’espècie humana. Sembla, però, que no vaig triar un tema gaire sexy, perquè tot indica que escoltar no està de moda.

Als debats televisius ningú no escolta ningú. Quan un parla, l’altre està pensant què dirà quan tingui l’ocasió d’alçar la veu. Això, clar, si no parlen tots a l’hora, formant un guirigall insuportable, que fa impossible entendre res.

Heu vist mai cap debat en què algú cedeixi i acabi acceptant que el “rival” té la raó? Amb tantes hores de debat, per una qüestió probabilística, hauria de passar algun cop. Doncs no passa mai. Però, i a la vida real? Jo diria que tampoc. Sembla que ens faci por reconèixer que l’altre pot estar més encertat que nosaltres. No ho podem permetre.

Per entendre és imprescindible escoltar i el perill de parlar sense escoltar és que sovint entenem l’inrevés d’allò que se’ns diu, que, al seu torn, ens ho diu algú que potser també parla sense escoltar. Aquesta cadena genera un seguit de malentesos que encenen els ànims dels “tertulians”, de manera que la conversa esdevé una discussió. Quan passa això, perdem totalment la imparcialitat i és en aquest moment quan reaccionem amb desmesura i sense adonar-nos de la pròpia reacció i del poder destructiu que aquesta pot tenir. És així com irremediablement ens allunyem de la capacitat de reflexionar sobre allò que estem dient o fent.

En el meu parer, ens sobra reacció i ens falta reflexió. Estem en una societat de tertulians a sou, de polítics que accepten les invitacions dels presentadors més impresentables de la televisió escombraria... Tot és teatre i del dolent.

Però el pitjor de tot és entendre que res d’això no és casual. Interessa confondre i interessa confrontar. Mentre ens barallem els uns amb els altres en debats que ens esclavitzen, una mà ni innocent ni escollida democràticament decideix, tisora en mà i en silenci, sobre el destí de molts milions de persones.

Albert Navarro Suñé

Octubre 2013

@alnavars

[vivoretrato-blog]

Aprendre números a l'Escola Oficial d'Idiomes

Setembre, tornada al cole. Cal matricular-se a classes del que sigui per assegurar-se un futur al més semblant possible a aquell ens van vendre (i varem comprar) de petits.

De fet, aquest matí, si alguna cosa no he vist a la porta de l'Escola Oficial d'Idiomes de Drassanes (Barcelona) ha estat manca de ganes d'aprendre. La cua per optar a alguna de les poquíssimes places que s'ofertaven a la "repesca" era tan llarga com desesperançada.

Alguns aspirants a alumnes han passat la nit al carrer per optar a una necessitat tan bàsica dels nostres dies com és la formació en idiomes estrangers. Tan de bo aquest esforç els hagi estat recompensat amb la plaça que necessitaven. 

L'expressió del rostre dels aspirants s'anava tornant cada cop més agra a mesura que recorries la cua fins arribar al final. Llevar-se ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora i sense retrets no ha semblat donar el resultat esperat (ho sento, Pep). 

Malgrat saber la gran majoria d'assistents que no obtindria cap plaça, ningú no gosava marxar. Marxar hauria significat una derrota. Per a la gran majoria, l'única victòria que es podien endur a casa era aguantar fins que un treballador de l'escola els informés que no hi ha més places disponibles. Has de tenir la sang molt freda per no encomanar-te d'aquesta silenciosa decepció compartida. 

Com explicar que, amb tanta necessitat d'aprendre idiomes, tantes persones quedin fora de l'ensenyament públic (perquè del privat, molts ja hi eren)? Com explicar que, tot i que el Govern insisteixi per activa i per passiva en la importància d'internacionalitzar-se, no s'ampliï l'oferta d'ensenyament? 

Totes aquestes preguntes no es responen amb cap idioma; es responen amb xifres. Un seguit de números vermells i una expressió facial de "no s'hi pot fer més" erradiquen qualsevol refutació i, no cal dir-ho, qualsevol retret. 

Albert Navarro Suñé

Setembre 2013

[vivoretrato-blog]

Deixa'm escoltar.

Hi ha frases que, quan les sents, saps que et quedaran gravades a la memòria i que et ressonaran fidelignament fins que siguis capaç de "tancar-les" en un significat racional, o, dit d'una altra manera, fins que puguis redefinir-les "amb les teves paraules". 

Ahir vaig encetar una nova entrada en aquesta wikipèdia interior de frases i ho vaig fer de la veu de Ramón Andrés al curs dels Juliols a la UB, “Símbolo: creación y espiritualidad”. Segons el professor, “l’oïda és la porta d’entrada de la consciència”. La frase d’Andrés ens situa en un temps molt anterior a la invenció del llenguatge. El so alertava de perills, orientava a la foscor, situava una presa més o menys lluny del caçador... Fins i tot, el so podia donar evidències al caçador d'un intercanvi de rols, és a dir, ell mateix podria esdevenir presa i la fins ara presa, al teu torn, esdevenir caçador. En definitiva, el so és clau per a la supervivència de l’ésser humà. Per tant, l’homínid havia d’estar molt pendent de tots els sorolls que es produïen al seu entorn. En aquest exercici d’atenció, va aprendre també a escoltar el silenci. Però el silenci implica la inexistència d’un perill? No sempre! També hi ha perills silenciosos que potser no es poden escoltar, però sí que es poden "pressentir"! Anem un pas més enllà en la percepció de l’entorn i, en aquest context, escoltar aquesta veueta que et diu sí o no és determinant. Estem parlant de la intuïció. Però com treballaven la intuïció els “primitius” perquè fos la seva aliada a l’hora de caçar, detectar perills, percebre els cicles de la natura? Avui dia no ens afrontem als mateixos condicionants i perills de l’homínid de fa centenars de milers d’anys, però és evident que la intuïció pot ser una eina de gran utilitat, potser un element clau a l’hora de créixer com a persones. Però ens han educat per escoltar el silenci, i a partir d'aquesta escolta activa, aprendre a connectar amb la intuïció? Intuïció i sentit de l’oïda. Mai havia verbalitzat aquesta relació entre dos aspectes fins ara separats en el meu pensament. Em proposo escoltar més bé els silencis, explorar els deserts sonors interiors i no tenir por a allò que hi pugui trobar.

Albert Navarro Suñé

12 de Juliol de 2013

[vivoretrato-blog]

Giorgione en un somni tempestuós

En un somni, publicava al meu bloc un post sobre Giorgione. Feia molt que no sentia el nom d'aquest pintor. Tant, que quasi m'havia oblidat que és el pare d'un dels quadres més enigmàtics de la història de l'art: La tempestat. L'obra presenta una temàtica ben desconcertant, cosa que em fa pensar que abans de ser un quadre podria haver estat un somni. Els personatges, una dona nua alletant un nadó i un home contemplant-la, se situen en un paisatge diïrn força fosc. Casualment, avui fa un dia semblant al del quadre, massa fosc per ser a finals d'abril.

Fa força temps, en un intent d'esclarir el misteri de La tempestat, vaig pensar que podria anar a Venècia a contemplar l'original. Ho vaig fer, però vaig marxar de l'Accademia amb més desconcert del que sentia quan veia qualsevol reproducció. Recordo que la llum de la sala on s'exposava l'obra era tant tènua com al quadre de Giorgione i recordo també que jo era un dels pocs visitants del museu, cosa rara a Venècia.

Tot plegat va passar fa tant de temps que ara em sembla no haver-ho viscut, sinó haver-ho somiat tan sols. O potser va ser un somni fet realitat com el post que esteu acabant de llegir en aquest precís instant?

29 d'abril de 2013

Vista de la finestra de l'oficina.

[vivoretrato-blog]

Comentari d'usuari anònim

ENCANTAT D'HAVER-TE CONEGUT (I ALS TEUS SOMNIS)