Un poble és més que un mitjà.
En fí, no pare de llegir articles que parlen de que les eleccions del 27-S han sigut un fracàs per als independentistes i que Ciutadans ha guanyat clarament aquestes eleccions. Tampoc puc parar de llegir articles que diuen que la independència ha guanyat. El pitjor és que cap dels dos extrems ho ha aconseguit considerablement, ni la independència ha obtingut el que es mereixia, ni la no independència ha aconseguit aturar al poble català, la única força vencedora ha sigut la del dret a decidir, eixa és la verdadera guanyadora i cal dir que ni CAT si que es pot, ni Unió són partits amb vots independentistes ni no independentistes. Al fi i a la cap que cadascú que opine el que li plagui i intente tranquil·litzar la seva consciencia pensant que ha guanyat, tractant també d’assegurar al seu públic que ells són els clars guanyadors.
Estic prou fart de viure en una societat on la propaganda política és tan forta, realment és necessari utilitzar la televisió amb objectius sofistes? Simplement cal mirar el que anomen entrevistes. L’entrevista al president Artur Mas va ser un clar atac produït per la Sexta amb pur objectiu de debat i no de extrauré informació. Caldria posar les coses clares abans de posar-se a fer-les, si digueu debat, feu debat i no feu una ximpleria de crits entre espanyols parlant de l’independentisme català i si digueu entrevista deixeu d’esmentar frases com: “Preguntar-li les coses bones seria fer propaganda política, així que diga’m les males”. Crec que és evident que l’actuació televisiva a Espanya ha sigut nefasta.
Ara, com a sugerència, demanaria que els espanyols deixaren d’alimentar el sentiment independentista català. La televisió ha aconseguit traure la ràbia de la gent que no entén el procés i ha intentat mitjançant missatges extrems, com per exemple la sobre la sortida de l'euro, fer por. L’efecte ha sigut el contrari. Negar l’oportunitat de decidir és una política nefasta, la qual s’ha vist reflexada amb els vots: un Partit Popular afonat per complet, un Partit Socialista ballant sota el terra i, un partit més recent, aquell que anomenen que ha sigut guanyador, Ciutadans, que ho ha aconseguit gràcies a dos motius, primer que tot l’actitud del PP cap a Catalunya i l’altre és que és un partit on es veuen representats els catalans que no volien un referèndum però sí volien un partit de la terra que no els oblidara.
Per altra banda els defensors de la llibertat com ara CAT sí que es pot i Unió no han aconseguit el seu objectiu al no posicionar-se en el sí o en el no i en aquests casos, com ja sabem, en situacions extremes calen extrems, sinó, qui explica el comunisme o el nazisme? Sé que pot sonar exagerat parlar d’aquests termes històrics tan extrems però és que aquesta independència, tot i ser “el moviment més gran democràtic de la història”, és també l’alçament de tot un poble reprimit des de els Borbons, que lluita per la seua llibertat i la seua condició de país.
Efectivament els lluitadors, els insurrectes, els perseguidors d’establir un nou futur, basat en la lluita i la vivència d’un passat i d’un present, són els clar protagonistes d’aquesta història, després d’anys de lluita i poca esperança, el poble català “pot vore Ítaca”. Aquest moviment ha estat representat per dos partits, Junts pel sí i les CUP. Lamentablement, la premsa i les televisions estatals han estat informant amb parcialitat, posicionant-se clarament al costat dels no independentistes. En el cas del Junts pel sí, han criticat que l’independentisme era la excusa perfecta per no parlar d’altres temes, com els retalls, protagonitzat per Artur Mas, oblidant que darrere d’aquestes sigles hi ha algú més, com ERC. Quant la Candidatura de Unitat Popular (les CUP), han estat qualificats de radicals d’esquerra, sent certa la definició, era dita amb sentit pejoratiu. Com anticapitalistes que són mai anirien amb una llista de Junts pel sí.
Encara no es sap que passarà en el futur dels dos partits però com ja va dir Toni Mestre “comença a caminar perquè un poble nascut lliure no pot viure empresonat” així que, ara per ara, aquesta lluita de fa segles continua viva i més que mai, de segur que ni els escriptors ni el sociòlegs espanyols aconsegueixen parar el somni català i finalment poder formar un futur dels mai legalment anomenats Països Catalans.
Així que amb un popurri extens de titulars propagandístics, sols queda escoltar a un poble que vol la seua llibertat, fora de o dins de l’Estat espanyol, el Principat vol manifestar-se, vol donar la seua opinió i ni la premsa ni la nefasta casta espanyola els podran aturar.
Mentre, al País Valencià seguirem sense saber on posicionar-se, què és el que vol Compromís, si tenen dissenyada alguna ruta cap a la independència. Encara que siga difícil, hi ha valencians que ho tenen clar. Si estic en aquest grup, a qui votar, doncs?. Ací també són necessàries les CUP.
Desitge sort al Principat i ens veiem prompte PPCC.