Periodista, interessada en els Drets Humans i temes socials. Crec en el periodisme autogestionat i compromès. M'agrada escriure, la fotografia i el món digital.
Ressenya de ‘Més amunt que les flames’ (de Louise Dupré)
[Ressenya publicada a Gent Normal el 29/05/17]
Tendim a llegir poetes del subjectivisme, del dia a dia, de l’autoexploració i, fins i tot, de l’autoengany. La revisió d’un mateix sol ser (o semblar) la temàtica més plena i explotable; també la més rica per al lector. Però on és la revisió de l’altre, sigui persona, acció o mot? Louise Dupré i, sobretot el seu últim recull de poemes Més amunt que les flames (Jardins de Samarcanda), són poesia de l’empatia. D’una visita a Auschwitz-Birkenau n’ha fet versos per despertar un passat inequívocament perdonat i superat. La visita guiada que va fer per aquelles cambres fredes, que més aviat van ser forns i dutxes de gas, la va capgirar per no tornar a ser la mateixa. Podríem dir, doncs, que Dupré no només utilitza la poesia per reflexionar sobre el llenguatge sinó també sobre les imatges que ens marquen, retenim i ens fan patir.
Aquesta obra, dividida en quatre llargs i minuciosos poemes, és gairebé la traducció d’una temporada de l’autora quebequesa en què tot han sigut crits interns. Constantment, fa una comparació obsessiva entre la vida real i la dels camps que fins i tot li costa deixar enrere quan es fica al llit (“i una vegada més/ a mitja llum/ tanques suaument/ el son de la nit/ per començar el balanç/ del dia/ imatges descloses entre bardisses/ que no arribes a arrencar/ del tot”). I tot s’exalta en aquesta dualitat del passat i el present en què Dupré ja no pot veure igual el seu fill, qualsevol infant, la seva mare o qualsevol dona. La maternitat que sempre havia sigut difícil pren el caire de la desesperació quan s’adona de la fragilitat amb la qual vivim; fins i tot la del seu fill, que només es preocupa dels monstres sota el llit i que espera el conte i el petó al front abans d’anar a dormir. La maternitat que sempre s’havia pres com el paper infinit de la seva vida té un esglai cada vegada que veu la felicitat que d’altres no van tenir.
És possible retenir i resoldre tant dolor aliè en el cos d’una sola dona? Dupré també s’ho pregunta però no pot evitar intentar-ho mentre les imatges dels nens exterminats li vénen a la ment. Tampoc n’està segura de poder arreglar res amb la poesia: “I reprens de nou/ el teu poema/ amb la mateixa mà, el mateix/ món, la mateixa merda/ escampada per la pàgina/ la mà és maldestra/ quan barreja matèries/ que no la concerneixen.”
Tot i això, Més amunt que les flames reflexiona sobre com ens canvien les experiències i les accions. “És així com el poema et desafia”: també sobre la necessitat imperativa del poeta per escriure allò que el turmenta i l’empaita. També sobre el fet de ser mare i dona en un món tan cruel. I d’aquest món tan cruel, ella en treu versos, quan els altres només hi veuen memòria històrica i una pena fortuïta. O encara pitjor, quan de tragèdies en fem parades obligatòries que serveixen a mitja humanitat com un record de viatge i un rentat ràpid de consciència. Volem acollir els ciutadans del genocidi, però només ho diem quan criden i només ho lamentem quan ja no hi són.
Molts versos de Dupré podrien ser pancartes reivindicatives que, després de tot, tindrien la capacitat de liderar una marxa de l’optimisme desconcertat. Al final, si seguim dempeus és perquè creiem en qui estimem i perquè ells creuen en nosaltres: “La vida al capvespre/ és una lluita que ha d’acabar/ en el caliu d’una cambra”.
Ressenya de ‘El libro de las brujas’ (de Katherine Howe)
[Ressenya publicada a Gent Normal el 26/02/17]
Recentment, la bruixeria s’ha vist com un acte de culte alternatiu prou proper als joves i, cada vegada més, a les societats occidentals. Segons la revista Quartz, és “la perfecta religió pels millenials liberals” i, fins i tot, una bona amiga del feminisme. De fet, no és una idea gens minoritària des que la comunitat és molt present a les xarxes socials. L’etiqueta #witchesofinstagram arriba a gairebé mig milió de fotos d’aquesta xarxa social i comptes com @thewoodwitch als 125.000 seguidors. Trobareu botigues online, desenes de fanzines sobre el tema, articles en diaris generalistes i revistes especialitzades com Sabat Magazine.
El passat, com sabeu, va ser força menys integrador i molt més inquisidor. Les xifres varien molt segons els autors, però es parla d’entre 60.000 i 4 milions de dones assassinades per casos de bruixeria a tot el món. El libro de las brujas, de la texana Katherine Howe, fa un extens repàs a la història de la cacera de bruixes a Anglaterra i a les colònies nord-americanes entre els segles XVI i XIX.
Howe, historiadora i descendent de tres bruixes acusades al segle XVII, reuneix transcripcions de desenes de judicis penals del comptat i el poble de Salem, entre d’altres, i els analitza amb una interessant perspectiva de gènere. No s’oblida tampoc de la visió racista i classista que impregnava aquestes acusacions, i ho revisa tot des d’una mirada interseccional que és, segurament, allò més valuós i especial d’aquesta obra.
La imatge de la bruixa era realment estereotipada a tots els nivells. La dona, en general, era l’alteritat i la representació de la malícia i la venjança. Però, a més, hi entraven en joc molts factors que eren decisius a ulls dels tribunals: dones solteres i de mitjana edat, que sortien de la norma, destacaven pel seu caràcter i carisma o per les habilitats personals i laborals que els donaven independència econòmica i que gaudien lliurement de la seva sexualitat.
Algunes de les tècniques que s’utilitzaven per verificar que una dona era bruixa eren llançar-les des d’una catapulta per comprovar si podien volar, ofegar-les a l’aigua per saber si flotaven o esbrinar el seu pes perquè es deia que era el d’una ploma. L’únic mètode físic era la palpació de genitals, ja que el clítoris era considerat una raresa directament incriminatòria. Als judicis, si el seu relat era serè i s’exculpaven, la sentència solia ser negativa i les portava a la presó, a la forca o a la punta d’un penya-segat.
Potser tot el que diu Howe no sorprèn perquè forma part del nostre imaginari col·lectiu sobre el món de la bruixeria, que no va molt més enllà del vol en escombra. No vull posar-me melodramàtica perquè, sí, en fa segles d’això. Però, encara es donen decapitacions i lapidacions, denunciades per Amnistia Internacional, a països com l’Aràbia Saudita o algunes regions de l’Índia. Mentre llegia les transcripcions d’aquests judicis, m’esgarrifava. Que trist que ens deixi de sorprendre un acte d’escarni, tortura i genocidi tan lligat al gènere com aquest, no? Simone de Beauvoir tenia tota la raó quan deia que “el més escandalós de l’escàndol és que un s’hi acostuma”.
L'Associació de veïnes afectades per un gran repetidor de telecomunicacions al centre de Vic han aconseguit el suport de Telefónica i compten amb 4.200 firmes del veïnat i una moció a favor aprovada per unanimitat
L'Associació d'afectats per l'antena del carrer Sant Fidel de Vic, integrada per més de 100 persones, espera el desmantellament total de l'estructura des del febrer d'aquest any, quan tots els partits polítics van aprovar per unanimitat una moció presentada a l'Ajuntament de Vic. Però esperar, de fet, ho fan des del 2006, la primera vegada que van mostrar el seu malestar i van demanar la retirada d'un artefacte que pot afectar i afecta la seva salut mentre visquin entre aquest camp electromagnètic. Fa dues setmanes van entregar 4.200 firmes al registre de l'Ajuntament i han anunciat que no deixaran de fer-ho fins que s'actuï de veritat.
L'antena de Telefónica, situada al carrer Sant Fidel de Vic, en ple centre de la ciutat i visible des d'un carrer tan transitat com la Rambla del Passeig, fa més de 20 metres d'alçada. Segons les dades proporcionades per un mesurador instal·lat per la Generalitat des del 2006, les radiacions de l'antena s'han gairebé quadruplicat en els últims 4 anys, passant de 3'34 volts per metre quadrat (V/m) a l'octubre del 2011 a 13 V/m actualment. En principi, aquesta estructura dóna cobertura al centre de la ciutat, però diverses de les antenes apunten cap a punts contraris. Durant actes multitudinaris com el Mercat de Música Viva o el Mercat Medieval, les mesures són molt més elevades però també existeixen puntes (19 V/m) que superen la mitjana durant jornades sense cap esdeveniment de masses. Aquestes dades converteixen la de Vic en l'antena urbana de més radiacions de tota Catalunya.
El marc legislatiu dicta que els màxims permesos són de 41'5 V/m, en el cas de la llei espanyola, i de 27 V/m, en el cas de la catalana. L'Associació recorda, però, que "Vic no és Collsuspina" i explica que una directiva del Consell d'Europa recomana que els nivells màxims d'exposició a camps electromagnètics a nucli urbà siguin de 0'6 V/m i que en un període de temps breu baixin fins a 0'2. En el cas de l'antena del carrer Sant Fidel, les radiacions creixen exponencialment any rere any.
Tot això ha provocat molta angoixa i una certa psicosi a les veïnes, que no surten a les seves terrasses i balcons des de fa mesos i, en alguns casos, anys. Moltes han col·locat teles metàl·liques i s'han acostumat a viure amb les persianes abaixades i a dormir a les habitacions més allunyades de les radiacions. Una membre de l'Associació es mostra molt preocupada per les afectacions que tot això pugui tenir a la salut d'una zona on viuen molts nens, persones grans i malaltes o persones sanes amb por d'emmalaltir: "Tinc una filla de menys de 2 anys a la que estic exposant a aquestes radiacions. Si mai li passa res, això recaurà sobre la meva consciència." Més d'un veí ja ha marxat de la zona i alguns habitatges segueixen en venda a causa del coneixement de les possibles compradores dels efectes de l'antena, segons algunes de les associades.
Segons semblava, durant les primeres queixes de les afectades, el problema principal era que l'Ajuntament veia gairebé impossible una negociació amb Telefónica. Tant el regidor de Serveis, Antoni Serrat, com l'alcaldessa, Anna Erra (CiU), van dir que aquesta gestió era dificultosa pel fet de negociar "amb una empresa d'aquestes dimensions". La moció va atorgar un termini de quatre mesos a l'Ajuntament per fer les gestions oportunes, durant el qual Telefónica va acceptar retirar l'antena i va demanar emplaçaments alternatius per instal·lar-n'hi altres transistors per poder proporcionar cobertura. Fins aquí, semblava que el malson havia acabat per les veïnes. El 14 de març, però, es van trobar que uns operaris de l'empresa de telefonia instal·laven una nova antena, més prima i d'uns 20 metres d'alçada, al costat de l'actual. La llicència d'aquesta instal·lació es va sol·licitar el 2012 i es va aprovar el 2014. Aquest moviment es va realitzar sense previ avís al barri, va ser llavors quan va néixer l'Associació d'afectats. En aquell punt, les afectades van sentir-se completament desemparades, incompreses i segures que se'ls havia "ocultat informació". El tracte no era substituir-la per una altra sinó retirar-la d'aquell terrat. Fins i tot van arribar amb aquesta queixa, a l'abril, al Parlament de Catalunya, on tots els grups polítics els van recolzar.
Després del desengany, l'Associació no ha parat d'insistir i l'empresa segueix sent una de les parts més interessades, mentre que espera la proposta de localitzacions alternatives que els han de proporcionar els tècnics de l'Ajuntament. Josep Lluís Garcia, regidor d'ERC-Som Vic, el partit que va presentar la moció, ha explicat a La Directa que "les negociacions de l'equip de govern amb les veïnes i Telefónica han sigut estranyes i deficients. Quan des d'ERC ens hem reunit amb l'empresa, mai ens ha posat cap impediment". A més, Garcia explica que les ciutadanes han demanat en més d'una ocasió que es deixés accedir a l'oposició a les reunions. Cap petició ha estat favorable. El regidor, però, és optimista: "Mai s'havien recollit tantes firmes per una qüestió local. Això demostra que no és un caprici de ningú i que ens preocupa a tots."
Les veïnes es mostren "moderadament esperançades" perquè disposen de l'aprovació per unanimitat de la moció, el compromís de Telefónica al desmantellament de l'antena i les 4.200 firmes de les ciutadanes, per les que estan molt agraïdes. No només volen que es retiri totalment la instal·lació actual, sinó que també proposen que els nous transistors se situïn fora del nucli urbà, on no pugui afectar d'altres ciutadanes: "Ja fa gairebé cinc mesos que es va aprovar la moció. Ens falten fets".
Descobrir nous poetes és un dels plaers més incomparables. Molt sovint, però, en descobrim de ben reconeguts i publicats, amb una biografia al darrere que poc espai deixa a la imaginació. Només de vegades et cau a les mans un llibre que pots encetar amb la màgia i el misteri de conèixer algú força proper però, a la vegada, desconegut. La Míriam Cano és germana de 'Llegir i escriure' però la desconeixia com a poeta fins que vaig plantar-me davant d'Ancoratge. I us diré quin és, per a mi, el segon dels plaers incomparables: llegir, rascar i rellegir entre les línies d'aquesta nova poesia que descobreixes, fer suposicions (legítimes o no, encertades o no) de la personalitat que hi ha al darrere dels versos. Intentar saber qui és realment Míriam Cano: no endur-se el que diu a un terreny personal, sinó quedar-se al seu i mirar de repetir les seves petjades. Quan acabes de fer-ho no has de tenir la raó, però ja has fet una aposta.
A mesura que avancen les pàgines d'Ancoratge veig dues Míriams. La primera, que no fa cap pas en fals i que té molt clar que el destí és trobar-se i retrobar-se, sortir del joc col·lectiu per iniciar-ne un de propi, tot i les caigudes. Les cicatrius i les cures són dos elements que es troben i es trepitgen en la seva poesia. Diu que acceptar-se és un acte de valentia i un projecte a llarg termini però, que, després de tot, s'entén dins la seva pell i la fa pròpia. Em recorda a un text de l'Erika Irusta que parla de la importància d'okupar-se: la valentia que suposa enfrontar-se seriosament a un mateix, desitjant de veritat el bé propi; la reapropació d'aquest cos i aquesta pell que és teva, per por que faci saber qui eres, qui ets, on vas, què vols i què perdràs deixant de decidir sempre en comú i fent-ho en particular. Quan surts de la foscor, després de les caigudes, els blaus a la pell són un mapa que val la pena conservar. No per orientar-te fent passes enrere, sinó com a full de ruta per quan no saps com actuar (o no ho recordes, o no ho vols recordar.) "Hi ha un coratge valuós / en la gosadia de desaparèixer lentament, / acompanyant el mànec de la porta / sense soroll i sense fúria / i marxar quan tothom dorm."
La segona Míriam ja ha fet una part d'aquest viatge d'un cos que busca el punt mig entre ser l'ideal destinat i no ser-ho. I en aquest punt s'interroga i es respon a si mateixa. Per a mi, la millor poesia és aquella que ens ajuda a dir-nos allò que mai diríem en veu alta, miraríem ni tocaríem. Dir-nos allò que fa mal perquè és el moment de fer-ho: "La memòria és una herba de marge / que no goso arrencar / per si em guarda els límits". Cano ens parla també de la marxa d'un nom propi, d'una esquena nua que primer acariciava in situ i, després, amb la distància, fent dansar els dits a l'aire. Ancoratge és ple de tants detalls que el fan un llibre molt visual i metòdic, utilitzant fins i tot teoremes de la física que eleven els versos. A cadascuna de les tres parts en què es divideix, cita autors com Patti Smith, T. S. Elliot, Sylvia Plath o Simone de Beauvoir, i tanca el llibre amb un ordenat i precís llistat d'agraïments i dedicatòries, amb la humilitat del peó i sublimant el fet de donar gràcies.
Crec que Míriam Cano buscava la recepta i el conjur que fossin la resposta que no caduca a tots els mals pròxims. I no sé si l'ha trobat, però ella segueix buscant, mentre fa el viatge i paga el tràmit de reconèixer-se que, després de tot, és un recorregut de valents. "Ja ets el que seràs / només cal tenir-hi fe. / Esperar, si cal, / mil·lennis".
Ressenya de ‘Ningú no ens espera’ (de Manuel Baixauli)
[Ressenya publicada a Gent Normal el 30/05/2016]
Quan un conegut va veure que duia a sobre el llibre que ressenyo, va dir-me: “És un llibre d’autoajuda?”. Potser ho sembla pel títol, però anem pas a pas. Ningú no ens espera és el recull de columnes d’opinió publicades durant els últims anys per l’escriptor i pintor Manuel Baixauli. I no són columnes qualsevols, sinó que tenen tot allò que ha de tenir un bon text d’opinió (o tot allò que la meva professora de columnisme ens va dir que era imprescindible quan encara somiàvem amb ser periodistes quan érem a la facultat).
Per començar, a Baixauli no li fa por opinar. Sembla lògic i bàsic si ets columnista, però no és el més comú. No val generalitzar, però, quants d’aquests textos trobeu a la premsa que siguin realment sincers? D’alguna forma, Baixauli és com aquell amic de tota colla que valora la veritat per damunt de tot i que no pot evitar dir-la, faci o no faci mal. Per això les seves peces em tenen enmig de l’admiració i del rebuig. No sé si em desperta o em fa massa mal. I, sobretot, perquè parla de cultura, que és la seva bandera i la meva ferida.
Si una cosa no suporta aquest valencià són els bestsellers, la literatura fluixa, la novel·la buida, la cultura perquè sí. No hi puc estar més d’acord. Però, a la vegada, crec que és necessari que existeixin aquests elements que per l’alta cultura semblen sols residus pudents. Penso que no a tothom li ve de gust estar a un nivell d’autoexigència cultural continua, que pot arribar a ser esgotadora i malaltissa. A mi m’agrada cultivar-me, pensar i descobrir contínuament, sense que, quan de vegades prefereixi asseure’m davant la televisió i empassar-me una pel·lícula de dissabte a la tarda, signifiqui haver-me rendit. Crec que és fins i tot sa. Però és que en Baixauli és àcid i és normal que les seves opinions siguin com les d’aquest amic que sempre vol buidar tot l’alcohol sobre la ferida més oberta. Ara bé, s’ha de reconèixer la qualitat d’uns textos que destil·len risc i valentia a cadascuna de les seves frases: “Sóc elitista perquè la vida és complexa i perquè m’agraden les obres d’art que no oculten aquesta complexitat. Oferir al públic, només, obres que simplifiquen, edulcoren, rebaixen […] la realitat, tractar els ciutadans com si foren criatures, això sí que és un insult”.
D’aquesta citació surt un altre dels ingredients que fan grandiloqüents aquestes columnes, que és el de saber tractar el lector com a una persona culta. I és que els lectors són molt més intel·ligents del que els escriptors i opinadors solen imaginar. Sempre hi haurà algú que en sàpiga més que tu; i anem justos d’humilitat, últimament. Baixauli fa una radiografia necessària del món de la cultura des de la perspectiva d’un introduït a l’elit que no acaba de compartir-ne els tics i postures actuals i ens comenta les seves inquietuds amb la major sinceritat. Per què se segueix finançant la mediocritat creativa? Qui va decidir que els artistes no mereixen una remuneració (mínima, simbòlica) quan participen en un acte? Quina qualitat poden tenir les obres d’un autor que publica més d’una vegada a l’any mentre participa en debats i programes periodístics, dóna classes i pronuncia ponències contínuament? Com se senten els autors quan els crítics i lectors els piquen amb l’eterna pregunta “És autobiogràfic”? També hi ha un espai per a les reflexions derivades de la quotidianitat: per què ara tot és provisional i insatisfactori? Quan vàrem deixar d’enaltir el silenci? Per què no sortim d’una vegada de l’alienació absoluta?
Potser sí que Ningú no ens espera té una pinzellada d’autoajuda. Com a mínim, ens refresca les respostes personals de per què som aquí, per què volem continuar-hi sent i quina és la nostra fi com a subjectes pensants: “[…] potser no assolirem l’altura d’un Mozart o un Masaccio, o ni tan sols la d’un Oliveira, però sí l’altura que ens pertoca i que, de segur, encara no hem assolit. Es tracta, senzillament, de moure’ns, de no parar. Estar parat esgota. Si et pares, mors”. Una mica, allò que deia Benedetti a “No te salves”. No parem, no morim, no ens salvem.
L'advocat que les assessora, Antoni Iborra, vol alertar de la gravetat de la pràctica de "criminalitzar opinions" que vol dur a terme el caporal de la policia local del municipi emparant-se en la llei mordassa
En una roda de premsa celebrada ahir a la tarda a Torelló, quatre de les cinc persones denunciades per l'agent 1.028 de la policia local per publicar el seu número de placa i fer comentaris sobre les seves actuacions a Facebook van fer un repàs de com s'han anat succeint els esdeveniments al voltant de les denúncies. Les acompanyava Antoni Iborra, advocat que les assessora, que creu que "es vol aplicar una llei que, per si mateixa, entra en conflicte amb les llibertats i, a més, d'una forma incorrecta i absolutament innecessària i abusiva".
Des que van fer pública la seva situació, Eduard Vila, Francesc Manrique, Lluís Toneu, Roser Iborra i Xavi Capdevila han rebut el testimoni de més veïnes de Torelló que han viscut situacions conflictives protagonitzades per l'agent 1.028. És per això que fan una crida a la col·laboració ciutadana perquè les persones que vulguin compartir els seus casos es posin en contacte amb elles a través de la pàgina de Facebook 1028 raons, que han creat recentment. El regidor de la CUP a l'Ajuntament de Torelló i un dels denunciats, Francesc Manrique, va explicar que l'agent és "de sobres conegut al poble", però que no volen fomentar la rumorologia i no faran públic cap més cas "fins que les persones que s'hi han trobat vulguin explicar-ho en primera persona". Com a col·lectiu, pretenen recopilar els casos existents i veure si realment existeixen fets denunciables. A la vegada, volen que l'Ajuntament es pronunciï, com a mínim, sobre els seus casos i "que prengui posició en pro de la llibertat d'expressió".
Empar en la llei mordassa
L'agent de la policia local pretén emparar-se en els articles 36.23 i 37.4 de la Llei Orgànica 4/2015 de Seguretat Ciutadana, coneguda com a llei mordassa, que fan referència a "l'ús no autoritzat de dades professionals" dels i les agents i a la "falta de respecte i consideració" envers la seva persona i les seves funcions. Antoni Iborra va explicar que, davant la llei, "el número de placa no és una dada personal i no ataca la privacitat de l'agent; al contrari, és la manera correcta de denominar-lo". Sobre la falta de respecte a l'autoritat, l'advocat va alertar de "la gravetat" d'aquestes denúncies "si finalment es criminalitzen les opinions" de la ciutadania.
Tant les denunciades com l'advocat han explicat que els procediments tenen certes "irregularitats formals". D'una banda, el mateix agent va notificar les denúncies personalment, abans que l'administració competent hagi decidit incoar els expedients sancionadors. De fet, encara no és clar quina administració se'n farà càrrec. D'altra banda, no es va permetre el període d'al·legacions pertinent a cap de les persones denunciades. Per aquesta última "irregularitat", han presentat un escrit per reclamar el període per poder fer les al·legacions. Antoni Iborra va ser molt clar al final de la roda de premsa i va valorar la substància penal de les acusacions: "Per més que es tracti d'una llei de redactat ambigu, prevalen les llibertats polítiques i democràtiques. El que correspon a l'administració a qui li pertoqui és arxivar".
El caporal 1.028 de la policia local acusa els regidors d'haver publicat el seu número de placa a Facebook i que això podria posar en perill la seva "seguretat personal o familiar"
Els regidors de la CUP de l'Ajuntament de Torelló Francesc Manrique i Lluís Toneu van rebre fa poc més d'una setmana una denúncia per comentaris a la xarxa social Facebook. Els les va entregar en mà el caporal 1.028, el mateix denunciant, que els acusa d'haver publicat el seu número de placa policial i d'haver posat en perill la seva integritat física i la de la seva família.
Toneu havia estat multat fa cosa d'un mes, suposadament per mal estacionament dels seu vehicle a Torelló. A la multa s'apuntava a tall d'observació que portava l'adhesiu "CAT" a la matrícula. Tan Toneu com Manrique van queixar-se als seus perfils personals de Facebook mencionant el número de placa del caporal. Tres persones que van comentar i/o compartir les publicacions també han rebut una denúncia.
De les cinc denúncies presentades, tres han estat aturades però "es tramitaran, si s'escau", segons ha explicat a La Directa la regidoria de Seguretat Ciutadana de l'Ajuntament de Torelló. De les dues restants, una no entra dins les "competències" de l'Ajuntament i ja ha arribat a Mossos d'Esquadra, i l'altra "no es va poder aturar".
A la vegada, cap dels denunciats va disposar del període d'al·legacions, pel que han tramitat una queixa i s'han reunit amb l'advocat Antoni Iborra. "Tal com jo ho entenc, l'Ajuntament i la Policia s'han saltat més d'un pas", comenta Edu Vila, una de les dues persones que encara té vigent l'acta-denúncia.
Denúncies que s'emparen en la Llei de Seguretat Ciutadana
El caporal número 1.028 de la Policia Local de Torelló ha presentat les actes-denúncia emparant-se en la Llei Orgànica 4/2015, més coneguda com a Llei Mordassa. Concretament, es fa referència a l'article 36.23 sobre "ús no autoritzat de dades professionals de les Forces i Cossos de Seguretat que puguin posar en perill la seguretat personal o familiar dels Agents" i al 37.4 sobre la "falta de respecte i consideració envers els Components de les Forces i els Cossos de seguretat en l'exercici de les seves funcions de protecció de la Seguretat Ciutadana". Els denunciats amb qui ha parlat La Directa entenen que publicar el número identificador d'un agent és un acte que fa ús de la llibertat d'expressió i que, a la vegada, respecta la seva intimitat.
Francesc Manrique diu que des que és regidor té el seu perfil de Facebook públic i que el sorprèn que es faci un seguiment d'allò que penja. "Dubto que les denúncies ens arribin a nosaltres perquè som regidors, militants i simpatitzants de la CUP, però no deixa de ser curiós", explica.
Fa temps que sentim a parlar de la poesia jove actual que, sobretot, s'escriu en castellà. I se li ha donat tot tipus de noms: la generació post-norantes, la generació Nocilla, la 2.0… Sigui com sigui, ja no són autors desconeguts des que apareixen als especials de diaris generalistes, guanyen premis estatals com el Loewe o creen les seves pròpies editorials. Tindreu un bon llibre entre mans quan llegiu Réquiem por Lolita, antología joven de poetas españoles, una sel·lecció coordinada per Almudena Vega.
Si esteu enganxats a les taules de novetats de les llibreries més sibarites us sonaran alguns dels noms d'aquesta antologia. Ja els va reunir per primera vegada la també poeta i editora Luna Miguel a Tenían veinte años y estaban locos (La Bella Varsovia, 2011): Ben Clark, Berta García Faet, Elena Medel, David Leo García o Laura Rosal són uns dels habituals de la nova poesia espanyola. Però aquest petit llibre que cap a la butxaca de l'abric també recull alguns grans noms una mica més desconeguts. I parlen d'adolescència, d'amor i desamor, de sexe descarnat, de menstruació i de drogues sense cap mena de frontera ni filtre. Fent referència al pas de nena a dona de la Lolita de Nabokov, aquesta edició publica alguns dels seus primers versos, alguns de transició i d'altres més d'actuals. Amb una mitjana de vint-i-cinc anys, alguns d'aquests dinou autors poden sorprendre encara a l'academicisme. Com Jose Alberto Arias: «A veces / desangrarme en la bañera / tiene la capacidad / de devolverme la vida. / Hay que empezar despacio a recuperar el mundo». Com Jorge Segarra: «esta soledad / me suena a estallido de pez contra el cristal / ¿la oyes?». Com Sandra Martínez, nascuda el 1995: «De entre ese cuerpo tuyo y el mío / el sacrificio será absoluto». O com María Ramos: «Ninguna costilla / te ha creado».
Sigui per les publicacions, els premis o els blogs que la majoria mantenen com a canal principal, seguiu-los. Mai havíem tingut una fornada de creadors tan potent i amb una xarxa online tan sòlida, que ha passat de les nostres pantalles als llibres, trencant amb tot tipus de prejudicis de la pressió que els clàssics exerceixen sobre elles i ells.
Però publicacions com Réquiem por Lolita també ens recorden un detall d'allò més important. Tot i que no estiguem parlant d'un producte de masses sinó alternatiu, la majoria d'aquests autors pertanyen a la poesia hegemònica i gaudeixen de més recursos i contactes influents. No coneixerem del tot la poesia jove fins que també es doni l'oportunitat a aquelles autores i autors que formen una comunitat de carrer, a aquells que es llegeixen entre cerveses al bar de l'institut o de la facultat i que sacrifiquen la vergonya per recitar durant una nit de micro obert d'un bar fosc i ple de desconeguts. Que són (cal reconèixer-ho) passes diminutes i gegants a la vegada.
[Reportatge i fotografies publicats a La Directa el 4/7/14 --> A dia 3/10/14, amb 110 dies d'acampada a l'esquena, BBVA va acceptar les reclamacions de les desnonades i es van resoldre els casos de les 5 famílies]
"No ens mourem d'aquí"
Amb 81 dies, l'acampada de la PAH Osona davant una oficina de BBVA a Manlleu és la més llarga que s'ha fet a tot l'Estat
L'acampada de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) d'Osona davant l'oficina de BBVA de la Plaça Fra Bernadí de Manlleu no s'atura: ja són 81 dies. Cinc famílies afectades pel deute hipotecari i activistes de la PAH Osona van decidir ocupar l'oficina el passat 16 de juny per reclamar lloguers socials i la condonació total dels seus deutes. Degut a aquesta acció, el banc va dur a judici a sis de les activistes, però el titular del jutjat número 2 de Vic, José Luis Gómez Arbona, va arxivar la denúncia, refutant qualsevol acusació de violència o intimidació de la PAH cap a BBVA. Malgrat el recolzament judicial, a finals de juliol les acampades van haver de traslladar les seves tendes cap a l'interior de la plaça per no ocupar la vorera de davant l'entitat. Ara bé, tot i els pocs metres que separen les tendes del seu emplaçament original, la protesta no se'n ha ressentit i continua activa com el primer dia.
"
"
Des de la primera acció del juny, les acampades són una gran colla: a les afectades s'hi sumen les activistes de la PAH i diversos osonencs interessats en la protesta o que també s'han vist afectats per un endeutament hipotecari. Sota les voltes de la plaça sempre hi ha algú de la plataforma, fins i tot a la nit. Les tendes reposen sota i fora de les voltes i han reunit tot el necessari per cuinar i, en definitiva, fer-hi vida les vint-i-quatre hores. Des de fora, és complicat veure l'interior de l'oficina, que té tots els vidres coberts amb adhesius i, a dins, és plena de confeti que es llença durant les accions. La negociació per a ells no s'ha tancat mai. Cada dimecres reflexionen sobre els casos i assessoren a nous afectats al Casal Claret de Vic. Després de gairebé tres mesos, als manlleuencs ja no els estranya l'assamblea diària i la cassolada del vespre, que s'han convertit en un costum.
Un diàleg ple de contradiccions
Les afectades no esperaven arribar als 80 dies per aconseguir el que reclamen però tenien clar que calia esperar el temps necessari. Segons elles, van començar l'acció a l'oficina perquè no acceptaven les propostes de BBVA, que passaven, entre d'altres, per una rebaixa del deute que no arriba al 0%. Un dels afectats ja va ser desnonat al 2012 i, després de la subhasta, el banc li continua reclamant 400.000 euros. "Qui entén que jo li doni la casa al banc i li continuii debent aquests diners? El deute s'ha generat per les males orientacions del banc", explica Maira Costa, una de les portaveus de l'acampada i membre de PAH Osona. Una altra de les afectades ha demanat un refinançament per fer possible continuar pagant el deute, però ni així han arribat a cap acord. Ella explica que el càlcul del finançament s'ha fet sobre el capital principal de la vivenda i no sols sobre els rebuts impagats. "El blanc li reclama molts més diners, com si no hagués pagat la hipoteca sencera", hi afegeix la Maira.
Tot i que sí han existit negociacions amb el banc, el col·lectiu continua pensant que el deute és "inassumible i il·legítim". A més, fa uns dies que BBVA va afirmar a un mitjà de comunicació que havia aturat els processos judicials dels casos. La PAH diu que és "descaradament al revés". Afirmen que els casos s'han accelerat i que d'ells no tenia data de subhasta fins que es va dur a terme l'ocupació de l'oficina. Davant aquestes acusacions, una portaveu del banc ha assegurat a La Directa que han fet "un esforç molt important" aplicant rebaixes que, en definitiva, són "pèrdues que haurem d'assumir". El banc també recorda que les mateixes afectades van demanar la mediació d'Ofideute durant una moció presentada al ple de l'Ajuntament de Manlleu i que encara no han rebut les seves propostes. Segons l'oficina, ja han fet tot el què han pogut: "Cal recordar que no podem tractar de diferent manera els casos que venen amb una plataforma que el client que s'adreça al director del banc", ha afegit la portaveu.
"Ara sí que som una gran família"
Després de gairebé tres mesos, les acampades han vist com la PAH Osona s'ha consolidat com a col·lectiu. Passen moltes hores juntes cada dia i coneixen els seus respectius casos al peu de la lletra. Una de les afectades diu que l'acció és "molt dura" però que quan una d'elles defalleix, tot el col·lectiu li fa aixecar els ànims. "Sempre diem que la PAH és una gran família; ara sí que ho és de veritat", comenta la Maira. Ara bé, a banda de l'estat d'ànim de cadascun d'ells, coincideixen en què la part més crua la viuen els fills de les famílies. El fill d'un dels afectats, un menor de quinze anys, ha passat molts dies acampat però aquesta situació "el cansa molt i li resulta molt angoixant". De fet, ell i el seu pare van viure al carrer durant un temps, però va ser gràcies a la plataforma i a amics que ara no és així. Maira Costa explica que el noi comprèn perfectament què passa i que comparteix amb ells el suport però que "no està massa tranquil".
Suport institucional i veïnal
Un dels puntals de l'acampada és el suport institucional que han rebut. L'Ajuntament els dóna recolzament, els deixa utilitzar els lavabos públics i no els han posat cap trava per ocupar un espai públic que, de fet, se situa al centre comercial de Manlleu. Els diputats al Parlament de Catalunya David Fernández, de la CUP, i Laura Massana, d'ICV, també van traslladar els seus ànims en una visita i van recollir les firmes dels 57 diputats de ERC, ICV, PSC i la CUP. Les veïnes de Manlleu no són innòcues a la situació i algunes d'elles ofereixen menjar i, fins i tot, poder utilitzar la seva cuina o dutxa.
Per contra, la relació amb les treballadores de l'oficina de BBVA és complicada. Entren i surten per la porta del darrere i, sobretot durant les dues últimes setmanes, quan han intensificat les accions, viuen la situació amb cert "nerviosisme". "Sabem que per a ells tampoc és fàcil però sempre que ocupem el banc els expliquem que no es tracta de res contra ells sinó contra les polítiques del banc", explica la Maira. Amb la policia també han viscut moments de tensió. El dia de la primera acció, fins i tot hi van arribar un grup d'antiavalots. "Va ser molt ofensiu. Van tenir un comportament agressiu i d'intimidació, però nosaltres tenim molt clar que la violència no és la manera". Però, com sempre, hi ha dues cares de la mateixa moneda. Una de les afectades asegura, fins i tot, que alguns Mossos d'Esquadra amb qui ha parlat davant l'oficina "estan més d'acord amb la PAH que amb el banc".
El canvi passa per la desobediència
Durant el primer mes i mig d'acampada feien accions més esporàdiques però ja les han extès a altres poblacions com Vic i Torelló i pensen intensificar-les molt més. Després d'aquests vuitanta-un dies, lluny de perdre l'esperança, creuen que el col·lectiu osonenc anti desnonaments és més fort i que estan fent "el correcte". Segueixen defensant la filosofia pacífica de la plataforma però sempre recolzada en la desobediència com a eina per a aconseguir resultats: "Si no ho fem així, no canviarem res. Però hem de desobeir sempre amb consciència i entenent que els drets fonamentals de les persones legitimen les nostres actuacions". Davant la incògnita de si l'acampada a la plaça tindrà una solució a curt termini, el col·lectiu veu un final molt proper i positiu per a les famílies. "De moment, no ens mourem d'aquí. Com repetim incansablement que sí que es pot, hem de poder".
Fa uns anys, MySpace oferia als fans l’oportunitat de demanar que els seus grups i cantants preferits muntessin un concert a la seva ciutat. Tot i que aquesta opció els acostava una mica més al públic, semblava que escriure la petició i fer clic no servia gaire de res. Els festivals independents també han ajudat a saciar els interessos fora del circuit comercial, però alguns melòmans encara se senten força insatisfets.
Ara amb els nous usos de les xarxes socials, el públic ha decidit plantar cara a la indústria convencional i portar la seva petició fins a resultats reals abans inimaginables: fer que els internacionals Yo La Tengo o Franz Ferdinand toquin a la ciutat que els seguidors desitgen mitjançant votacions online o diferents sistemes de crowdfounding. Això ho han aconseguit en països com Anglaterra, amb la web Songkick Detour, i al Brasil, on triomfa la plataforma online Queremos! A Catalunya s’ha creat Cooncert, iniciativa d’uns joves barcelonins que, cansats d’haver de viatjar per veure artistes que no visiten habitualment Catalunya, van decidir organitzar-se i aconseguir el suport de més espectadors que, sovint, se senten oblidats per la programació comercial.
Els promotors de concerts no fitxen alguns dels artistes que el públic troba a faltar perquè no saben la convocatòria que tenen. La plataforma Cooncert té els recursos i la força per fer-ho: gràcies a les propostes i votacions dels usuaris, el seu equip pot saber si un concert pot tirar-se endavant o no. Ja fa gairebé un any que van començar i han rebut més de 5.000 propostes: “L’avantatge per a la persona que proposa un artista per primera vegada és que forma part de l’organització, el pot conèixer i venir a les proves de so; és el premi que li donem a canvi d’apostar per aquell espectacle”, explica Pau Corbalán, un dels fundadors de Cooncert. Els que voten també tenen un avantatge: comprar les entrades a un preu més econòmic. També han treballat amb una estratègia semblant al micromecenatge per organitzar concerts d’artistes emergents, animant el públic a comprar les entrades durant 30 dies fins a arribar al mínim per cobrir els costos de l’actuació.
Corbalán creu en l’èxit del projecte: “Com a fans, nosaltres hi participaríem perquè és una eina útil per veure coses que abans crèiem que eren impensables”. Ja han aconseguit portar a Barcelona l’islandès Ólafur Arnalds. Va seduir el públic del Sónar l’any passat i, després d’una votació massiva a la plataforma, Cooncert va decidir apostar-hi fort: “Ens vam arriscar i el vam integrar al Festival Grec, dins una gran sala com la Barts”. Els fans també se n’emporten una bona impressió, i és que veuen que si s’organitzen i col·laboren, seguint l’esperit del 'Do It Yourself', tenen prou força per trencar amb les inèrcies de la programació comercial.
Hi ha altres propostes menys ambicioses però que segueixen la mateixa filosofia. El festival Plaga o a la iniciativa El Passadís, totes dues barcelonines, han transportat les exposicions d’art a cases i pisos particulars i altres projectes de cultura pseudoclandestina han fet que ja no sigui una bogeria pensar que The New Reamon o La Iaia puguin oferir un concert a centímetres dels seus seguidors. I, ben aviat, la plataforma Screenly permetrà que els usuaris triïn una pel·lícula del seu catàleg per projectar-la a un cinema, sempre que s’arribi a un mínim d’espectadors.
Sofar Sounds: concerts secrets en espais insòlits
És un dels exponents de la cultura clandestina de Barcelona. Es tracta d'esdeveniments musicals secrets, fins unes hores abans del concert, en pisos i terrats particulars. Les actuacions tenen un aforament limitat i ja hi han participat artistes com Mujeres, Joan Colomo i La Iaia, i altres més emergents com CARLA o Coriolà. Els organitzadors asseguren que és una experiència absolutament única, una oportunitat de tenir un gran artista a centímetres: "Creem una atmosfera fent descansos entre concerts i demanant el màxim de silenci i respecte. A molts assistents els ha agradat tant l'experiència que ens ofereixen casa seva".
Terrats en Cultura: espectacles a l'aire lliure i a un pam
Ja fa un any que organitzen teatre, concerts, microdansa i recitals de poesia a terrats de Barcelona per reivindicarlos com a espais de cultura "més pròxims i democràtics". No els val qualsevol terrat, ja que ha de complir unes característiques concretes, però un cop trobat "es produeix una alquímia impressionant, la gent que ve sempre repeteix", assegura Isaías Fanlo, un dels seus fundadors. Dins la nova programació de tardor, que comença el 14 de setembre, hi haurà un concert de The New Raemon al barri de Gràcia: "Nosaltres no podem oferir un concert com els de la sala Apolo, però sí un contacte directe amb el públic, un espai on no hi ha diferència entre l'escenari i la platea".
Prostíbulo Poético: 'happenings' poètics i sessions en privat
Una de les ofertes més originals de la clandestinitat. Mitjançant el 'happening', els poetes, caracteritzats com artistes de burlesc, reciten versos propis. A més de les actuacions obertes al públic (van mantenirse en cartell durant cinc mesos al Teatreneu), també ofereixen espectacles per a esdeveniments com aniversaris, festes, presentacions, sopars o comiats. Sonia Barba, la seva directora i madame, assegura que el millor arriba al final de la sessió: els assistents poden demanar un privat amb un poeta. "Aquesta proximitat crea una comunicació molt directa. És molt bonic poder donar i rebre un producte tan íntim com un poema; i encara més avui dia, que ens consta tant parlar amb estranys".
Teatro d'Appartamento: obres a la carta i postfunció
Sota la direcció de l'italià Sandro Dieli, una companyia de sis actors i actrius ofereix un repertori adaptat a festes i trobades a cases particulars. Lorea Uresberueta ( La Riera), una de les actrius de Teatro d'Appartamento, explica: "La gent té moltes ganes de veure coses diferents en espais més accessibles; sempre ens han respost molt bé". Del seu repertori, es pot escollir entre monòlegs i duets escrits per Dieli o els mateixos actors. Un cop acabada l'obra, el context que troba l'espectador és ben diferent del del teatre convencional: els actors creen una mena de debat i conversen amb el públic sobre el procés d'assaig i, fins i tot, "d'experiències personals d'algun espectador a qui hem tocat de ple pel tema que hem tractat".
[Reportatge publicat a l'Anuari dels Silencis Mediàtics del 2012 de Mèdia.cat]
Un informe de l’Observatori contra l’Homofòbia alerta que entre 2010 i 2011 es van registrar a Catalunya 376 casos de violència contra la comunitat homosexual
Tot i els esforços durant anys de Generalitat i Estat, no s’ha aconseguit reduir la violència contra la comunitat homosexual. Al contrari, creix. La Memòria Antidiscriminatòria de l’Observatori contra l’Homofòbia, que edita el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), va recollir entre 2010 i 2011 un total de 367 denúncies per agressions homòfobes, un 4,5% més que l’any anterior. Aquesta xifra ha seguit augmentant el 2012 amb 376 denúncies, un augment dels casos del 2,5%. Una agressió al dia. Aquestes dades no són compartides per la Conselleria d’Interior. Víctimes de l’homofòbia i Mossos d’Esquadra no estan coordinats en la resposta a aquesta xacra, ja que ni tan sols coincideixen les denúncies rebudes pel FAGC amb les que arriben a mans de la policia.
L’homofòbia no s’atura, al contrari. L’increment en agressions homòfobes del 2,5% de juliol de 2011 a juny de 2012 s’ha sumat al creixement d’un 4,5% que ja hi havia hagut durant el mateix període de 2010-2011. L’última Memòria Antidiscriminatòria recull 376 agressions en els dotze mesos d’estiu a estiu. Tanmateix, els Mossos d’Esquadra només poden fer referència a 31 procediments policials iniciats per aquest tipus de denúncies en el darrer any 2012. De fet, el Departament d’Interior afirma que hi ha un descens de les agressions de més del 30%. El problema de la guerra de xifres és que Interior sols contempla aquelles accions que poden ser penades i que no totes les víctimes denuncien a la policia. El cap del Gabinet de Seguretat del Departament d’Interior, Jaume Domingo Coll, reconeix aquesta “no coincidència” de les dades i ho atribueix a la diferent naturalesa dels dos organismes, però creu necessari un esforç per “reduir aquesta diferència”.
El FAGC es queixa que hi ha centenars de suposades agressions que queden impunes perquè no arriben a les comissaries i, per tant, ni tan sols es registren policialment. La comunitat homosexual creu que molts casos de persecució, insults i burles no s’investiguen amb prou diligència. Davant d’un govern i una societat catalana que assegura estar compromesa en la defensa de la llibertat sexual, segueix ressonant l’eco d’una pregunta: es respecten totes les condicions sexuals? L’homofòbia ha desaparegut progressivament de l’agenda dels polítics i dels mitjans de comunicació. Es considera una xacra superada. Un debat que la societat catalana creia superat per l’augment de la tolerància i el respecte en les últimes tres dècades però que contrasta amb les dades oferides per l’Observatori contra l’Homofòbia. Malgrat que quedi molta feina a fer, els homosexuals consultats en aquest reportatge consideren, però, que les actuacions dels Mossos d’Esquadra davant les agressions són actualment correctes i que han avançat molt des de la publicació del Protocol contra l’Homofòbia.
L’informe anual de l’Observatori assenyala que el 53,5% d’aquestes agressions i discriminacions, ja fossin físiques o verbals, van donar-se al carrer i a llocs públics. En segon lloc, el 22% van succeir dins l’àmbit dels Serveis i Administracions Públiques. En tercer lloc, el 16,5% van succeir a l’àmbit laboral privat. Finalment, apareixen les discriminacions directament a persones per tenir el VIH o la sida i per últim, però creixent, l’assetjament a través d’Internet.
Moltes han estat les crides del col·lectiu Lèsbic Gai Transsexual i Bisexual (LGTB) a favor d’una assistència justa i democràtica del dret a la salut per a la seva comunitat. La Memòria Antidiscriminatòria 2010-2011 quantificava, però, que un 4,5% de les denúncies que va rebre l’Observatori Contra l’Homofòbia corresponia a discriminacions a persones amb VIH i/o sida. D’una banda, van donar-se alguns casos d’acomiadaments a l’àmbit laboral; de l’altra, alguns centres sanitaris continuen fent preguntes de caràcter personal i íntim als tests que es realitzen a les persones que sol·liciten fer-se les proves de la sida. Anant més enllà, el col·lectiu gai-lèsbic també denuncia que s’ha negat assistència mèdica a persones seropositives, o amb risc de ser-ho, per aquesta mateixa raó. Bàsicament perquè alguns centres sanitaris es neguen, sense donar més explicacions, a realitzar anàlisis sobre el VIH a persones que afirmin ser homosexuals.
L’Anuari Media.cat ha comprovat en primera persona, fent-se passar per membre d’aquest col·lectiu, si aquestes irregularitats en l’accés a la salut es donen amb facilitat o no. Aquesta periodista es va adreçar a la Clínica Sant Josep, de Vic, regentada per les germanes Josefines de la Caritat, per fer-se l’anàlisi corresponent sobre el VIH. La recepcionista, mentre buscava “un forat” per a aquesta consulta, va canviar radicalment la seva predisposició en el moment de saber que es tractava d’una lesbiana: “Aquí no t’ho farem això. Hauràs de dirigir-te a una altra clínica”, va dir la treballadora. El cas de la clínica Sant Josep, de Vic, constata, tal com afirmava l’informe del FAGC, que alguns centres sanitaris a Catalunya discriminen el col·lectiu LGTB a l’hora de fer-se una prova com la del VIH.
El fiscal sobre delictes d’odi i homofòbia Miguel Ángel Aguilar considera que amb una denúncia presentada davant la policia podríem veure si aquest cas encaixa amb l’article 512 del Codi Penal, que castiga la “denegació a una persona d’una prestació en el marc d’una activitat professional o empresarial” per raons d’orientació sexual. El problema que cada vegada es fa més evident, com succeeix en molts casos, és la difícil probatòria dels fets, que Aguilar relaciona amb l’existència freqüent de “dues versions contradictòries”.
Al carrer tot s'hi val
El menyspreu més habitual a una persona del col·lectiu LGTB és el que es produeix en l’esfera pública. El carrer és l’espai idoni, on molta gent veu però calla i on, molt sovint, topa la paraula de l’agredit contra la de l’agressor. Es donen casos de persones que utilitzen mots denigrants o insultants com “marieta” i d’altres similars, i no seran mai jutjats. Aquí és on entra la convenció social, el pacte que ha estipulat què és i què no és homofòbia. Segons denuncien els afectats, un simple adjectiu és un acte que atempta, en poca mesura però sí de forma gradual i interior, contra la seguretat i aplom de la persona. És el que activistes com Àgatha Estera o Eugeni Rodríguez anomenen “homofòbia interioritzada”. Després de la violència física estricta, aquest tipus d’actes són els que més preocupen a la majoria dels grups i associacions del col·lectiu.
Una altra forma de practicar l’homofòbia de manera pública és a través d’Internet i de les xarxes socials en què, tant de forma anònima com des d’organismes d’inclinació catòlica o conservadora, s’expressen pensaments contra els gais sense cap pudor. En aquest àmbit els insults o comentaris denigrants són sovint denunciats i detectats amb agilitat. Un bon exemple és el comentari homòfob a Twitter del periodista d’Intereconomía Juan E. Plügfer, el compte del qual va ser cancel·lat després d’haver culpat “els gais de les morts en el Madrid Arena”, segons recull el portal Ambiente G. De totes maneres, a la mateixa plataforma de Twitter segueixen actives etiquetes com “#putosgays”, “#NoALaAdopciónEntreHomosexuales” o “#SéFelizYMataUnHomosexual”. A més, articles d’opinió a la premsa o afirmacions fetes a algunes tertúlies televisives han ocasionat més d’una polèmica. Un cas força sonat va ser el de l’articulista Josep-M. Sanmiquel, autor d’un text d’opinió al Diari de Sabadell al desembre de 2010 titulat “Desviacionisme sexual”, que va ser molt criticat.
Des de ben petits, el respecte
Les entitats identifiquen l’escola com un altre àmbit en alerta. L’assetjament homòfob, que ha provocat directament o indirectament algun cas de suïcidi en els últims anys a l’Estat, és ben present a les aules catalanes i un dels focus d’atenció de les associacions del col·lectiu LGTB. El portaveu del FAGC i president de l’Observatori contra l’Homofòbia, Eugeni Rodríguez, creu que, en molts casos, la implicació dels centres vers aquestes pràctiques és gairebé nul·la. “En el primer cas que es va denunciar a Catalunya per assetjament homòfob, en un institut de Sabadell, la direcció del centre es va posar al costat de les agressores de la víctima”, assegura Rodríguez. El Departament d’Ensenyament, en contraposició a les queixes del FAGC, s’afanya a recordar totes les lleis, protocols i actuacions realitzades pel govern de la Generalitat en les últimes dècades que emparen i defensen el col·lectiu. En col·laboració amb el Departament de Benestar Social i Família, Ensenyament segueix protocols per treballar una educació plural i basada en la tolerància, i recorda que ofereix assistència telefònica directa a les víctimes a través de les Unitats de Suport a la Convivència Escolar.
Àgatha Estera, periodista i membre de l’Associació de Famílies Lesbianes i Gais, creu que els professors no veuen l’assetjament homòfob perquè generalment no es dóna dins les aules i, per tant, defensa que “no hauria de recaure tota la responsabilitat sobre ells”. Coincideix amb Ensenyament a afirmar que aquestes pràctiques no són només “una qüestió d’escola, sinó social” i creu que el comportament dels agressors a l’escola l’han de solucionar les famílies. “Al final, els nanos acaben repetint allò que fan els de casa”, conclou Estera. Més enllà de l’educació primària i secundària, també es donen casos a la universitat. A parer de Rodríguez és imprescindible crear associacions d’universitaris o unitats d’igualtat per poder progressar en “polítiques de diversitat afectivosexual”, que tenen prou força per a aportar canvis i avenços. El veterà activista contra l’homofòbia insisteix que cal construir “una societat sense cap mena de discriminació per opció sexual o per identitat de gènere”. Estera i Rodríguez coincideixen en un fet: començar a fer pedagògia des de l’escola per a la construcció d’aquesta realitat més tolerant amb totes les opcions sexuals i de gènere seria la millor de les opcions per un futur sense prejudicis. Això permetria, creuen, començar des de zero.
En l’àmbit laboral, el col·lectiu gai-lèsbic assegura que encara va amb peus de plom. La tendència de l’assetjament psicològic no és nova i, moltes vegades, s’hi suma la discriminació per gènere o orientació sexual del treballador. Un cas concret, denunciat per l’Observatori, és el d’un professor de secundària d’un centre religiós de Sant Feliu de Llobregat. El treballador, identificat amb les inicials M. P., va protestar per un acomiadament que ell atribueix a raons homòfobes i discriminatòries. L’escola, però, ho nega amb rotunditat. Segons el seu testimoni, en un primer moment se li va comunicar l’acomiadament per la necessitat de reduir la plantilla de docents per raons econòmiques. Aquesta raó va quedar desaprovada per la investigació del cas quan es va demostrar que no era cert: “Em van dir que reduïen la plantilla perquè es passaria de tres a dos grups de classe, mentre que a l’actualitat continuen sent tres”. La segona raó que li van donar va ser una suposada poca professionalitat del docent, que ell nega. Per últim, se li va comunicar que “no encaixava al projecte d’escola”. En aquell moment, opina M. P., que tot allò que ell havia considerat discriminatori durant el passat tenia un cert sentit. El centre, proper al Fòrum Català de la Família, havia adjudicat un horari abusiu al professor, amb el qual li era impossible compaginar la vida personal amb la professional, o reunir-se amb el comitè d’empresa del centre, del qual formava part. “Jo estava treballant més hores de les que em tocava per la meva mitja jornada”, diu. La inspecció laboral d’aquest cas va poder constatar les irregularitats contractuals, posant en dubte la versió de l’equip directiu del centre, però sense poder demostrar cap discriminació homòfoba que, segons assegura la víctima de l’acomiadament, hi havia al darrere. L’afectat assegura que va rebre “molta pressió, un cert mòbing”, però que no pot reproduir comentaris personals pejoratius cap a la seva persona, ja que mai es van produir de manera explícita.
Proves escasses, agressions impunes
La majoria de sentències judicials no poden demostrar aquesta homofòbia “subtil”. Ho denunciens els afectats, i ho corrobora també el fiscal sobre delictes d’odi i homofòbia Miguel Ángel Aguilar: “Si el treballador presenta uns indicis mínims de discriminació davant la jurisdicció social, li correspon a l’empresari demostrar que ell no és culpable”. Normalment, admet Aguilar, s’entra en un circuit de difícil sortida, on les proves són escasses i, per tant, algunes accions denunciades com a homòfobes queden impunes. Segons el fiscal, és molt necessari -sobretot per a la jurisdicció penal- “formar i capacitar els cossos policials” per dur a terme investigacions a fons on es pugui “acreditar els elements probatoris de la discriminació” i, així, la culpabilitat o innocència de l’autor de la falta o de l’agressió.
Àgatha Estera opina que “els homosexuals ja saben on han de treballar [referint-se a les empreses públiques]” per evitar la discriminació laboral i, segons l’activista, “en moltes empreses privades de vegades és difícil”. En contraposició, però, creu que el perfil de dona homosexual sense fills és molt apreciat a l’àmbit laboral “per la seva disponibilitat i implicació a l’empresa”. Una visió diferent és la d’Eugeni Rodríguez, que considera la dona com un subjecte encara discriminat laboralment i que “quan s’ajunten la condició de dona i de lesbiana, la discriminació és doble”.
Silenci del Fòrum de la Família
Després de la publicació de la Memòria Antidiscriminatòria 2010-2011, l’Observatori Contra l’Homofòbia no ha rebut cap tipus de resposta de col·lectius conservadors o ultrareligiosos. Des de l’Anuari MÈdia.cat es va contactar amb el Fòrum Català de la Família, que no va voler atendre les nostres preguntes. Segons el president del FAGC, el silenci del Fòrum de la Família demostra que aquest informe els molesta. “Prefereixen ignorar-lo per no fer de veu de la seva pròpia homofòbia”, afegeix.
Han representat, però, aquests informes un toc d’alerta a l’administració pública? De fet, un cop constituït l’actual govern de la Generalitat, el col·lectiu LGTB demanava una implicació definitiva per aprovar la llei contra l’homofòbia, la lesfòbia i la transfòbia. La proposta, segons les fonts consultades, l’han redactat i signat els caps de llista d’ERC, el PSC, ICV-EUIA, la CUP i l’actual consellera de Benestar Social i Família, Neus Munté (CiU). Segons el fiscal Aguilar, aquesta llei “no podrà agreujar les penes, per exemple, ja que la legislació autonòmica no pot modificar la legislació penal, que és competència exclusiva de l’Estat espanyol”. Malgrat això, “seria una legislació complementària per a perseguir i lluitar contra la discriminació que no es considera delictiva”, és a dir, aquells comportaments que, tot i ser discriminatoris, no tenen una resposta del dret penal. El president de l’Associació de Pares i Mares de Gais i Lesbianes (AMPGIL), José Mellinas, va ser un dels participants en la redacció d’aquesta llei en procés d’aprovació, que considera “positiva” i “necessària”. Mallimas es queixa que el procés avança “lentament” i ho atribueix al nou cicle polític en què “els temes LGTB no tenen prioritat en una agenda atapeïda amb la crisi econòmica”. Tot i això, segons diu, ha rebut “molt bons inputs de CiU i ERC” i “les persones responsables ens transmeten molta sensibilitat i preocupació”. N’està totalment segur: s’acabarà aprovant. “Hi confiem, però no ens quedarem quiets”, adverteix Mellinas.
País valencià i les Illes, en lluita contra l'homofòbia
Al País Valencià, segons el president de Galesh (Associació de famílies homoparentals), Marc Brell, les agressions homòfobes ni augmenten ni disminueixen. Aquests casos han anat canviant des que els emparen una sèrie de lleis. Brell afirma que existeix una “homotolerància” o “homocomplicitat”, que fa que els comentaris homòfobs no siguin tan habituals com fa uns anys. Tot i això, creu que algunes accions homòfobes, s’hi considerin socialment o no, no s’haurien de permetre. Un exemple és el comentari que va fer el ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, el 3 de març del 2013, assegurant que el matrimoni homosexual “no garanteix la pervivència de l’espècie”. “Aquí justifica la seva discriminació basant-se en creences. Està fora de lloc, sobretot, perquè és un representant de l’Estat”, es queixa Brell. A Galesh el que més els preocupa és la discriminació entre joves, on hi ha “molts comentaris que continuen sent homòfobs”. Des de les Illes, a l’associació Bencamics veuen una millora en els darrers tres anys en matèria d’agressions pròpiament dites. Això sí, alerten sobre la “invisibilització” de persones del col·lectiu LGTB, sobretot en l’àmbit sanitari públic, on es discrimina els transsexuals o es nega la reproducció assistida a parelles de lesbianes. Coincidint amb Galesh, també els preocupa molt el desenvolupament dels joves en un entorn d’igualtat i pluralitat. En aquest sentit, Bencamics lamenta que “el nostre radi d’actuació i observació és reduït donades les circumstàncies de falta d’estructura i de mitjans que tenim per actuar de manera preventiva, sensibilitzadora i informativa al conjunt de les Illes”.
Anàlisi del tractament mediàtic
La cobertura de les dades de l’Observatori contra l’Homofòbia no va ser silenciada del tot i va aparèixer a diferents mitjans de comunicació. Malgrat la publicació de les dades de la mà de l’agència Europa Press i la difusió del teletip a mitjans com La Vanguardia (digital), Diari de Girona o Vilaweb, la notícia no va arribar a uns altaveus massius. Aquests mitjans no van proposar cap debat social ni van aportar una visió crítica d’aquestes dades. En concret, la notícia d’Europa Press, que cobreix una roda de premsa en què el portaveu del FAGC, Eugeni Rodríguez, presenta la Memòria Antidiscriminatòria 2010-2011, es repeteix una i una altra vegada a la resta de mitjans sense qüestionar les dades ni aportar-ne de noves ni aprofundir en la denúncia.
El tractament de la llei contra l’homofòbia també ha estat força escàs. Se’n van fer ressò mitjans com Europa Press, Regió7 i La Torre, però tampoc hi ha nascut un discurs amb prou força. Mitjans com La Vanguardia o l’Ara ho han fet en alguna ocasió puntual durant l’any. Generalment, del col·lectiu homosexual, bisexual i transsexual se’n segueix parlant bàsicament els mateixos dies de l’any: durant la celebració del Dia de l’Orgull Gai, el 17 de maig (Dia Internacional contra l’homofòbia, la lesfòbia i la transfòbia), i quan es produeixen accions de denúncia o de celebració pel col·lectiu LGTB en altres països.
