Pensaments interromputs

Opinió, ciéncia, televisió, política, esports i altres paranoies

[pensamentsinterromputs]

Parafrasejant

Quan els mercats van anar a per els grecs, jo no vaig dir res.

Quan els mercats van anar a pels irlandesos, jo no em vaig amoïnar.

Quans els mercats van anar a pels portuguesos, jo no em vaig immutar.

Quan els mercats van anar pels espanyols, jo no em vaig exclamar.

Quan els mercats van anar a pels italians, jo no vaig protestar.

Quan els mercats van anar a per mi, ja no hi havia ningú per queixar-se.

Anónim franco-alemany

[pensamentsinterromputs]

Si ja ho dic jo que l'esport femení és molt interessant...

[pensamentsinterromputs]

D'oportunitats perdudes

Avui escriuré una cosa força personal. Es tracta d'oportunitats perdudes. Tots n'hem patit alguna, o més d'una. Aquella sensació de que si haguessís fet alguna cosa, o simplement algo més, potser no hauries perdut aquella oportunitat.

I escriuré sobre això perquè crec que en els últims 3 mesos he perdut, no una, sinó dues oportunitats. I, si la meva percepció no s'equivoca, de les grans.

La primera d'elles és la més recent, encara que de la segona que parlaré m'en he enterat "oficialment" avui mateix.

Som-hi.

Fa unes poques setmanes, visitant el web del Servei d'Ocupació vaig veure que feien una convocatoria per a enginyers per anar a treballar a una regió d'Alemanya. Per fer-se una idea de la regió (Rin-Neckar) puc dir que és la regió més rica d'un dels lands més rics del país. I les empreses involucrades eren grans multinacionals com ara Basf o Sap. Vaja, que era força interessant. Però quedaven només tres dies per enviar el currículum. Així doncs, ràpidament, vaig actualitzar el meu CV que tinc en anglès i el vaig enviar. Uns dies desprès vaig rebre un mail dient que, degut a l'allau de peticions i que les places eren reduides, enviarien les invitacions una mica més tard del previst.

No creia que jo fos un dels elegits però, sorpresa, ho vaig ser. I llavors van començar les complicacions. En primer lloc es dividia en dos dies i es feia a Barcelona. Donats els horaris del tren i de les diverses entrevistes i reunions s'em feia gairebé obligat quedar-me a dormir a BCN. Cap problema. Vaig buscar un hotel proper al lloc a on havia d'anar i a un preu raonable. Perfecte.

Segon entrebanc: El primer dia que hi havia d'anar era festa a Reus (dia de St. Pere) i per tant la guarderia del meu nebot restaria tancada tot el dia. I ens tocava a nosaltres cuidar-lo. Això ho va complicar bastant ja que els horaris m'eren impossibles de quadrar. Però va sortir una possible solució. Semblava que al final hi podria anar.

Però llavors va emmalaltir la meva mare i, malauradament, jo era l'únic amb disponibilitat per cuidar-la. Per acabar-ho d'adobar el sogre de ma germana va patir un colic nefrític, així que el divendres, el primer i potser més important dia de les entrevistes, m'hauria de quedar a casa, no només cuidant de ma mare, sinó també del meu nebot de gairebé 3 anys, ja que ningú més podia.

Aquesta ha estat una de les vegades que més m'ha semblat que l'Univers o com li vulguis dir, conspirava contra mi.

Mai sabrem si hagués sortit alguna cosa de tot alló, però el simple fet de que triessin el meu CV d'entre d'altres em fa pensar que aquesta ha estat una gran, grandíssima oportunitat perduda de sortir de la situació en que ara mateix em trobo.

Però passem a la segona oportunitat perduda. Aquesta és de caràcter més, podriem dir, sentimental.

Fa temps, força temps, vaig coneixer, per motius professionals (i no malpenseu, treballava en un negoci completament legal. Això si, si fos xinès potser tindria final feliç. Però no era el cas. Sabeu a quina classe de feina em refereixo?), una noia francesa. Era maqueta, simpàtica i força extrovertida. Al principi era simplement un "Hola, que farem avui", "Que tal?" etc. però amb el temps va anar evolucionant. Parlavem de coses més personals, ens saludavem pel carrer, etc. Fins que un dia vaig començar a pensar, potser erróneament, que potser podria haver-hi alguna cosa més. M'ho va fer pensar la manera en que em tractava, les preguntes que em feia, que m'explicava que li faria gràcia anar al festival de curtmetratges, que em donés alguna invitació per anar a veure una fira... Poden semblar simplement converses amables sense més, però ja fos la meva "desesperació" o qualsevol altra cosa, a mi no m'ho semblaven.

Però el que va ser definitiu va passar al Març. Parlava que volia anar no recordo exactament a on, jo seguia la conversa, i en un moment es va fer el silenci. Silenci total. Aquell silenci del que espera que l'altra digui el que vol sentir. D'aquell silencis que es poden tallar amb ganivet. L'instant però, va passar. I vàrem canviar de conversa.

Encara no ho tenia clar. No volia equivocar-me. El meu pànic al ridícul és legendaria. També s'ha de dir que m'ha salvat en alguna ocasió... Però vaig idear una estratagema per a la propera vegada que ens veiesim. Vaig esperar a la setmana del Festival Trapezi de Reus per tornar-hi i miraria d'introduir el tema i la mandra que em feia haver d'anar-hi tot sol. Així que, em vaig armar de valor i hi vaig anar.

No hi era.

Vaig pensar que potser estava de vacances. Cosa extranya, ja que mai m'hi havia trobat. Però sempre hi ha una primera vegada. Així que ho tornaria intentar a la propera ocasió.

I avui era aquesta ocasió.

Però tampoc hi era. I he pogut saber que ha plegat. A tornat a França. Suposo que al seu poble, prop de Tolouse. Un poble que, per cert, hi he estat força vegades.

Pel que m'han dit, el fet d'estar aquí sola ha estat força decisiu per tornar al seu país. Això m'ha ferit molt. No creia que tingués raó. Creia que en el fons m'equivocava, que tindria parella, o fins i tot estaria casada. Però saber que no, que no estava casada, ni tenia fills, ni parella, ni novi m'ha enfonsat. Realment ha estat aquesta una oportunitat perduda? Mai ho sabré. Però, ho fos o no, per mi si que ho ha estat. I de les que més m'han dolgut.

Siguis on siguis, facis el que facis, et desitjo el millor, Carol. Bona sort.

Oportunitats perdudes. Últimes oportunitats? Qui sap s'hi he deixat escapar els últims trens per ser feliç.

[pensamentsinterromputs]

Avui, per fi, s'ha comprobat l'existència del bosó de Higgs. Un moment que passarà a la història de la ciència i que ha emocionat per igual a científics com a humils aficionats com jo mateix. Aquí us deixo un vídeo que explica en que consisteix el bosó de Higgs. És molt senzill i ho explica realment molt bé.

[pensamentsinterromputs]

La vermella

Ah, calla, que resulta que 22 tius multimilionaris, vestits amb una samarreta vermella amb un escut horrible brodat en ella han guanyat un campionat. Ja veus tu.

És com quan volen que guany el Nadal o l'Alonso perquè és espanyol. Com si ells representessin a un país. Doncs no, ells només es representen a si mateixos i als seus patrocinadors.

I tampoc és que aquest fet els solucioni els problemes!

En fi... Això si, almenys no pateixen l'esquizofrenia de molts catalans. Aquesta passada setmana va sortir una enquesta en que ja hi havia una majoria de catalans que votarien per la independència. Em pregunto quants d'aquests van sortir ahir a celebrar la victoria de la "roja".

-És que hi juguen jugadors del Barça...

-Ja, però a l'època del Van Gaal el Barça jugava amb un munt d'holandesos i no t'envolcallaves amb la bandera holandesa, carallot!

Ah, i desprès estan els que diuen que no s'ha de barrejar la política amb l'esport. Hi ha alguna cosa que la barreji més que les competicions de seleccions? Que cantar la cançoneta d'amarres? Si per mi fos, eliminaria totes les competicions de seleccions.

Apa, a cag...

[pensamentsinterromputs]

[pensamentsinterromputs]

Ara resulta que a la franja de Ponent no parlen català, sinó una llengua propia de l'Aragó oriental.

Caram.

I a Perú deuen parlar una llengua propia de l'altiplà andí en comptes de castellà, oi?

[pensamentsinterromputs]

Les qualitats relaxants del tennis

Torno a parlar d'esports. I un altre cop de tennis.

D'un temps ençà, he passat per moments de molta ansietat i nerviosisme. Els motius tampoc no cal explicar-los, però si que vull explicar, breument, el que he descobert: que el tennis em relaxa. I molt. No sé si serà pel piloteig (pim... pam... pim... pam... m'ha quedat una mica Guti això), pel silenci del públic, pel fet de que els que ho retransmeten acostumen a parlar fluixet i entre jugada i jugada, o potser pels crits orgàsmics en cas de que sigui tennis femení (que per cert és el que prefereixo. I no ho és per la mostra de carn... o si...). Sigui com sigui, si estic passant per un mal moment i tinc la sort de que en algun canal, Eurosport sobretot, estan emetent algun partit, m'hi assec una bona estona i em relaxo. Força. De fet tinc gravat algún que altre partit per si mai ho necessito. I si hi juga la Xaràpova el tinc fins hi tot en HD. Per no perdre detall...

[pensamentsinterromputs]

La nova llei del joc i el bloqueig de webs

Aconsellem als que tinguin diners ingressats en cases d'apostes que no han demanat permís per operar a Espanya que treguin els seus diners, ja que procedirem a bloquejar els webs i podrien perdre aquests diners.

Em voldrien explicar com pensen fer això?

Cada cop que sento que bloquejaran webs em faig un tip de riure. És óbvi que no poden fer tancar un web que es troba, posem pel cas, a Hong Kong. Així doncs el més probable és que bloquigin l'accès des d'Espanya. Però aquesta és una opció ridícula. Saltar-se aquest bloqueig, o qualsevol de semblant, és tant senzill com fer servir qualsevol dels proxies gratuïts que podem trobar a la xarxa.

Una altra cosa és si les cases que no operen legalment a Espanya acceptaran o no aquest clients. Però qui em diu que si faig servir un proxie anglés no m'acceptaran?

En fi, una vegada més la ineptitut dels nostres governants i el seu desconeixement de la xarxa els deixa en evidència.

[pensamentsinterromputs]

La llibertat d'expressió al pais de la llibertat d'expressió

Els EE.UU. sempre diuen que un dels seus valors més preuats, i que els diferencia de la resta, és la llibertat d'expressió. Doncs bè, anem a parlar de beisbol i llibertat d'expressió.

Qui em conegui sabrà que soc molt aficionat al futbol americà. Però la temporada d'aquest esport és realment molt curta (22 jornades, contant la post temporada i la Super Bowl). És per això que fa uns anys vaig donar una oportunitat al beisbol. Per omplir el buit, vaja. Però sense éxit. Aquest any li he tornat a donar una nova oportunitat. I gràcies a això m'he assabentat que l'entrenador dels Miami Marlins, d'origen venezolà, va fer unes declaracions en una revista en les que venia a dir que admiraba a Fidel Castro i com aguantava en el poder durant tant de temps.

I va caure la gran tempesta.

A banda de les obvies des del sector anticastrista de Florida (si no m'equivoco a Miami hi viuen gairebé un milió de cubans) tambè li han caigut pals des de la lliga i l'equip: 5 partits de suspensió i sense sou.

A banda de si estas d'acord o no, de lo desafortunades o no de les seves declaracions, a on queda la tant cacarejada llibertat d'expressió? S'hi hagués fet unes declaracions completament al revès (que odïa a Castro i tant de bó morís ben aviat) també l'haurien sancionat?

[pensamentsinterromputs]

Quan no hi han Primos de Rivera, hi han Francos. I quan no hi han Francos hi ha el PP

El meu pare, 9/4/12

[pensamentsinterromputs]

Amenaces

Quan algú està continuament amenaçant a algú altre, dia rere dia, encara que tingui tota la raó del mòn ja que l'altre no fa més que possar-li la traveta, prometre coses que no compleix o ser completament deslleial, si el que amenaça MAI compleix les amenaces, al final ningú se'l pendrà seriosament.

Això és exactament el que li està passant al Govern de la Generalitat. Però això no només és ara, sinó que, sigui el color polític que sigui el que governa, quan el govern de l'estat españññol deixa de cumplir alguna promesa, des d'aquí es comencen a fer escarafalls, a treure el fantasma de l'independentisme. Però mai es fa res. Així doncs, ens ha d'extranyar que al final ens prenguin pel "pito del sereno"? Fins quan seguirem fent el passarell? Quan farem de veritat el que amenacem?

Tot plegat molt ridícul.

Si ja sé que la de la foto, la Laia Bonet, no és al govern ara, però ara mateix, tot i haver deixat de votar al seu partit, és el/la polític/a que m'agrada més. I que coi, crec que és la més guapa de l'hemicicle. Ah, i és de Valls, ben aprop d'aquí.

[pensamentsinterromputs]

Ja està aquíííiiii....

[pensamentsinterromputs]

Esport femení

Em pregunto per qué l'esport femení té tan poca presencia als mitjans de comunicació. No soc massa aficionat als esports i bàsicament se'm pot considerar aficionat més o menys seriós en dos: el basquet (europeu) i sobretot el futbol americà.

Amb una mica d'esforç puc arribar a entendre que el poc interés que desperta l'esport femení pot ser degut a ser menys espectacular. Posant com a exemple els dos esports que més m'agraden, és cert que el basquet femení potser li falta força i espectacularitat (és difícil veure un mat en basquet femení) i potser les dones són menys contundents en defensa o a l'hora de fer un tap. I els marcadors no és rar que acostumin a ser més baixos. Encara que actualment la diferencia ja no es tant, més per la baixada de puntuació en el masculí que l'augment en el femení. I pel que fa al futbol americà... bé, hi ha la Lingerie Footbal League però no sé si es pot prendre seriosament...

Però en l'esport que si que no puc entendre aquesta diferència de tractament és el tennis. Fa anys era força aficionat, però va anar decaient. Actualment però estic intentat recuperar aquesta afició.

Tot aquest rotllo ve a tomb de que ahir vaig veure la final del torneig de Miami de la WTA (el campionat femení) entre Radwanska i Sharapova. El partit va ser força emocionant. Amb jugades espectaculars i tot i que al final va guanyar Radwanska per 2 sets a 0, va ser molt igualat. Però quant de temps va ocupar en els telenotícies? Cero. I en quin canal van emetre el partit? Eurosport, un canal que només es pot veure per satèl.lit. En canvi, si que informen de la final masculina, encara per jugar, entre Djokovic i Murray. I no fa falta ser un gran seguidor per saber almenys quins són els dos primers números de l'ATP: Djokovic i Nadal. Però quanta gent sap qui ocupa els dos primers llocs de la WTA? Tu saps que son Azarenka i Sharapova? Si? Doncs llavors és que realment ets un bon aficionat al tennis.

Així doncs, la falta d'informació sobre l'esport femení és per poc interès o per algun altre motiu menys políticament correcte?

[pensamentsinterromputs]

Amnisties

Amnistia fiscal per fer sortir de l'ombra 25.000 milions i recaptar-ne 2.500 

El govern espanyol aprova que es pagui un 10% a canvi de normalitzar la situació dels diners negres

Diari Ara, 31/3/2012

Un tema interessant per començar.

El govern comandat per Mariano Rajoy I el mut (per qué mira que parla poc) ha aprovat uns nous pressupostos. No entraré a valorar les enormes retallades que suposen aquests pressupostos, però si d'una de les coses que més ha cridat l'atenció: l'amnistia fiscal. Bé, ja van procurar no dir-ho així, però tothom ho va entendre.

Sens subte és una gran notícia. Qui no té un parell o tres de comptes a Suïssa, o uns quants centenars de milers d'euros sota una rajola?

A qui realment beneficia això? Als de sempre. Als que roben. Als que defrauden, als rivd que es saben tots els trucs per pagar menys del que els pertocaria.

Per qué, amnistia pels que no poden pagar la hipoteca, no, no?

Amnistia per les empreses endeutades tampoc, oi?

I amnistia pels aturats que no poden ni donar de menjar a la família menys, oi?

Amnistia pels que tenen enormes capitals i que saben com defraudar a hisenda (hisenda NO som tots) si.

Conclusions: A defraudar. Cobra i paga tot en negre. I quan d'aquí uns anyets tornin a fer una altra amnistia, doncs ja veurem. O com deia aquell: a robar carteres!!