the slowmood

El mès important no és arribar el primer, sinó gaudir del viatge

[theslowmood]

Welcome back!

Ahir vaig sumar un any més. I quasi per casualitat, buscant una recepte per fer magdalenes i portar a la feina, vaig entrar a #theslowmood, un blog que tenia abandonat i oblidat. 

Han passat poc més de 4 anys des de l’última publicació i la meva vida ha canviat radicalment. Fa uns anys vaig tornar a viure a Barcelona, la meva ciutat natal. A Turin vaig estar molt bè i sempre formarà part de mi, però no era casa meva, era un lloc de pas i necessitava tornar principalment per ser a prop de la meva familia. Va ser una época complicada, en que em sentia dividida, perquè per molt que ho desitjes en tornar vaig tenir la sensació d’haver-me equivocat. Però poc a poc tot es va anar posant a lloc, vaig tornar a fer-me meva la ciutat i a encaixar en la vida que havia deixat enrere feia temps. 

Sòc mare! una gran novetat que va venir de la mà de l’Aina, que la setmana passada va celebrar la seva primera volta al sol entre castanyes i panellets. I per cansada que acabi al final del dia no ho canviaria per res del món, ella tambè m’ha ajudat a prendre’m la vida d’una manera més tranquila i relaxada.

Així que benvinguts de nou a The slow mood, torno amb les piles carregades i amb un munt d’idees que vull compartir amb tots vosaltres! Us hi apunteu?

[theslowmood]

Analògic vs #digital

Avui estreno llibreta. Em sento com una nena amb joguina nova i es que m’encanta el fet d’estrenar llibretes. Pensar cuidadosament que hi escriure, escollir el boligraf adequat i fixar-me en que tot quedi impecable. 

El meu primer diari-llibreta me’l van regalar el dia que feia 7 anys. Va ser la Marta, la meva millor amiga d’aleshores, era de color crema i amb una tapa preciosa de roba de rafia amb uns girasols dibuixats a la tapa. Sembla que era ahir quan la meva mare, davant la meva conmociò i curiositat, va indicar-me que allà hi havia d’escriure el que em passava i com em sentia al respecte. Va costar-me varies desenes de planes entendre-ho però poc a poc vaig endinsar-me en aquest mòn mig imaginari, mig real que era jo mateixa. 

Al recordar-ho i veure com és ara el món, plagat de pantalles i tecnologia, m’entristeixo… De petita era feliç amb el quadern color crema on podia expressar totes les meves tonteries, imaginar un món fantàstic i dibuixar tot el que em rodejava. Ara, miris on miris, hi ha nens amb ipads, mobils o ordinadors a les mans, qualsevol cosa va bè per fer-los desconectar de la realitat i deixar-los tranquils en un racó mentre els grans poden disfrutar de la seva vetllada sense interrupcions. On ha quedat el aburrir-se mirant les parets del restaurant i descobrint els detalls de l’antic sostre de fusta? On el sortir a jugar al carrer imaginant tot un mòn de pirates i princeses? On al jugar a estupids jocs de “veo veo” que fan moure el teu engranatge intern? O ara dirigit als grans: on ha quedat el saber llegir un mapa? Crec que ens aniria bè a tots deixar les tecnologies de banda i marxar de vacances una temporada per poder redescobrir el que hi ha al voltant, sense instagrams de menjar, ni mails de feina emprenyedors.

Sempre tenim excuses per llençar-nos a la inmadiatesa de les tecnologies; les obligacions i la falta de temps sòn les mès sentides i les que tambè utilitzo jo per deixar de banda l’art de l’escritura. Des de petita sempre m’ha agradat escriure, tot i que no sòc massa bona, inventar les meves històries o explicar les meves aventures i corre a comprar un segell, per acte seguit dipositar la carta a la bustia i esperar durant uns segons desitjant que arribi ràpid a la seva destinaciò. Però crec que el que mès trobu a faltar és la esperada resposta. Mirar cada dia a la bustia per veure si hi ha algun sobre amb lletra escrita a mà i ennerviosirme fent saltets fins a descobrir qui l’escriu! quins records… 

Per això repto a tots els meus lectors; que segons els meus càlculs sòn els meus pares i el meu novio, a fer una neteja de tecnologia, xarxes socials i whatsapps i dedicar-te durant una setmaneta a ser analògic i a escriure almenys una carta a algù a qui apreciis molt i si no trobes aquest algù escriu per a tu, que sempre hi ha coses a dir-nos que no ens diem per falta de temps! 

Un petonet i bones vacances!!

[theslowmood]

Hores perdudes?

Sè que tinc el bloc molt molt abandonat, però des que vaig tornar de les vacances de Nadal no he tingut un momentet per mi. A l’estudi hem anat de vòlit; hem tingut baixes no substituides, he tingut que fer-me càrrec de coses que no havia fet mai, hi hagut moments tensos, moltes matinades, moltes nits que no acaben… però estic contenta perquè de tot es poden aprendre coses

Cada dia passo 3 hores en un bus per anar de la feina a casa i de casa a la feina. La reacció quan ho explico és sempre la mateixa: “Ua, vaya pal no? no pots trobar res mès a prop??” I si, suposu que podría trobar alguna cosa mès a prop, però no és el que vull. M’agrada on treballo i no es sempre tot blanc o tot negre, un s’ha de fixar en la gama cromàtica que els separa.

Aquestes 3 hores que passo entre Turin i Rivarossa, no sòn hores perdudes o malgastades sòn hores guanyades. Hores en que puc pensar i reflexionar sense pressa, hores de desconexió entre la feina i casa, llegir tots els llibres que tenia pendent, trucar a la meva mama (que està molt lluny, però molt a prop), xerrar de viatges amb el Paolo (un dels conductors) o sobre arquitectura amb el Luziano (un altre conductor), mirar per la finestre…

Encara ara desprès d’any i mig cada cop que miro per la finestre descobreixo coses noves a les quals no havia parat atenciò; un jardí, un balcó adornat amb carinyu, una senyal de tràfic particular, un restaurant on m’agradaria parar-me, un riu on hem refrescaria els peuets… Així que ja ho sabeu, no us queixeu de tot, intenteu trobar-li la part positiva, la part que ho fa especial. I si no la trobeu, plantejeu-vos si voleu fer-ho realment i actueu per canviar-ho!!

[theslowmood]

Apte per tots els públics!! Mmmm…

Aquesta setmana ha sigue un no parar, treballar un munt d'hores, entregues, reuniones… i no només per mi, sino que també pels pobres futurs arquitectes de l'ETSAV, que van entregar el projecte final dijous passat. Per aixó, dedico aquest post a la meva amiga Berta, que com jo està plena de restriccions alimentaries i ha patit molt aquestes últimes setmanes amb el seu projecte final de carrera, per endolçir-li el cap de setmana!

Avui hem anat a esquiar amb el meu novio, els reis mags, que sòn molt espavilats, savien que al David li feia molta il.lusió i li van regalar tot el kit (billet de tren, forfets, lloguer de material…) tot inclòs! 

Així que ans hem llevat molt d'hora i hem anat a gaudir del dia. Un poble a prop de Turin, Bardonecchia, on van fer els jocs Olimpics d'hivern del 2006. 

Ha sigue un día divertit, amb solet, neu blanca, caigudes i algún atac de panic quan ens hem equivocat de pista i hem aparegut a una vermella vermellissima que semblava negra… Sort que tinc un monitor molt macó que ha estat amb mi en tot moment donant-me ànims. Moltes gràcies David!! :*

I res, desprès d'aquest dia agridolç he decidit endolcir el dia i nomès arribar a casa m'he posat a fer Magdalenes de xocolata!!! Aixó si, sense gluten, sense lactosa, sense llevat i sense sucre!! Pensava que era impossible, però he anat a un dels meus receptaris preferits "laboratori de cuina" i l'Elisenda m'ha donat uns quants consells molt pràctics, jo per aixó hi he posat el meu granet de sorra, bàsicament perquè com no puc menjar ni atmelles ni citrics i perquè no estic massa convençuda encara d'utilitzar stevia o xirop d'agave com a substitutiu del sucre… 

Aquí us deixo amb la recepte!! Molta sort!! 

Ingredients (unes 20 magdalenes)

- 2 gots (uns 200gr) de farina d'espelta (tb es pot utilitzar farina d'arrós)

- 1 cullerades sopera de cacao en pols (opcional, es poden fer de molts gustos)

- 1 cullerada petita de bicarbonat de sodi (substitutiu de la llevadura)

-  1 cullerada petita de margarina

- Mig got de mel (substitut del sucre o el sirop d'agave)

- Mig got d'oli d'oliva

- Un got de llet vegetal (jo utilitzo la d'arrós)

- 1 ou

Pas a pas

1. Precalentar el forn a 180º

2. Barrejar els 3 primers ingredients (la farina, el cacao i el bicarbonat). És important tamizar la farina al tirar-la, així la massa agafa mès aire i pugen mès.

3. Barrejar la resta d'ingrediente en un altre bol

4. Unir la barreja d'ingredients liquids amb barreja d'ingredients secs poc a poc perquè tot es vagi barrejant uniformement. 

5. Reparteix la massa en els motllos. És important omplir la meitat o 3/4 del motllo ja que després pugen molt ràpidament i poden bassar!!

6. Enfornar per uns 15-20 minuts. Jo n'he tingut suficient amb 15 perquè el meu form escalfa molt. Per saber si estan fetes, quan veieu que ja no pujen mès i que alguna comença a estar torradeta per fora ja les podeu treure. Sobretot NO OBRIU MAI EL FORN, ja que baixaran de cop i us endureu una gran decepcio… 

Bon profit!!! i Bon cap de setmana!!

[theslowmood]

Any nou, habits nous

Avui desprès de 20 dies de pausa, relax, estres natalici, neules i turrons, he tornat a la feina!

La veritat es que quan ha sonat el despertador l'he incorporat al meu somni i he seguit en aquell mòn màgic on tot ès possible… però dos segons mès tard, el meu sentit de la responsabilitat i perquè enganyar-nos l'olor a pa recent fet, m'han fet saltar del llit.

Quan he anat cap a la cuina i he obert tota nerviosa la panificadora he descovert que el meu experiment s'havia convertit en un panet baixet i compacte impossible de treure de la maquina… quina decepciò. He lluitat amb la maquina uns minuts intentant desenganxar el pa del pot però com és habitual les maquines sempre hem guanyen i he tingut que cridar el meu forçut que tot endormiscadet ha recuperat el pa.

Pa sense gluten i sense llevat era tot un repte! La veritat, no ha sortit com imaginava, però he de dir que el gust era insuperable! 

I perquè sense gluten i sense llevat? 

Fa un parell d'anys, quan encara no m'havien diagnosticat epilepsia, pensaven que tenia un tipus de migranyes. Pel poc que sè del tema, certs tipus d'epilepsies i migranyes comparteixen simptomes (vomits, marejos, hipersensibilitat a la llum, desorientaciò…) i com a mès és dificil explicar el que experimentes, no és extrany que els metges es confonguin. Doncs bè, en aquesta primera fase, on encara no estava clar el que hem passava, a vegades dubtava de si es tractava d'un tipus d'alergia alimentaria pels vomits i controlan una mica tot plegat, ma mare va sentir la paraula DAO i migranya i vam començar a fer atenció al tema. Va resultar que al centre de Barcelona hi havia un neuroleg especialitzat en migranyes i dèficit DAO, i sense saber on ens ficavem vam anar a visitar-lo. 

El doctor, ens va explicar que el déficit de DAO és una alteración en el metabolismo de la histamina alimentaria que es presenta quan hi ha poca activista de la enzim DiAminoOxidasa, és a dir, quan per algún motu es crea una deficiencia considerable en la funcionalitat de la enzim. Al existir una desproporció entre la histamina ingerida o lliberada per les celules que enmagatzemem a l'organisme, i la capacitat de metabolitzar-la. Aquesta acumulació és la que provoca l'aparició de efectes adversos.

Em vaig sentir molt identificada amb les simptomes que hem va explicar i va decidir fer-me un analisi per calcular com era aquest valor. Va surtir que tenia un 40% quan la normal seria mès de 80% i per tant vam posar fil a l'agulla i hem va restringir alguns aliments de la dieta. Tot i que no vaig seguir la dieta estrictament vaig notar una gran millora, tot funcionava millor i les suposades migranyes tambè van reduir. Vaig estar un temps seguint aquesta dieta a la meva manera, però quan un altre neuroleg hem va dir lo de l'epilepsia vaig entrar en una altre dimensió i poc a poc vaig anar tornant a menjar de tot… 

En aquests mesos he notat que el meu problema de pell atopica a empitjorat, els episodis epileptics han augmentat, el dolor menstrual és insoportable junt amb els meus canvis d'humor i altres petites coses. Aquests dies a casa, amb tranquilitat, he reflexionat sobre que ha canviat en aquests mesos, però tot segueix igual. L'únic que he modificat és l'alimentació, tornu a menjar normal, tot i que sè que hi ha aliments que no hem van bè i ho notu nomès ficar-mels a la boca, però m'agraden tant els yogurts, la xocolata, i el pa! 

Aquí una petita orientaciò, treta de etselquemenges.cat

Però a partir d'avui ja no!! M'he posat seria, i he decidit escoltar al meu cos. No m'agrada prendre antiepileptics tota la vida, no m'agrada ser la extranya que un cop al mes no pot venir a la feina perquè ha de dormir, no m'agrada tenir desconexions i lapsus i marejos, NO M'AGRADA!! i crec que tenim mès poder del que pensem, crec que els medicaments sòn un parxe i vull aprendre a controlar el meu cos i el primer pas que faré és estar atenta al que ingereixo! 

Bon cap de setmana a totohom!!

[theslowmood]

Amb la millor companyia!!

Des que he arribat a Barcelona que no he parat de fer encàrrecs. Compra verdura per aquí, passa per la carnicería per allá, pensa regals i regalets, embolica, cuina… Durant aquests dies hi ha deu mil coses a fer, i sovint la gent es torna boja per la perfecciò, organitzant cada detall i fent els preparatius per un super àpat. 

Sovint, la gent s’oblida del que realment és important, estar amb la gent que etimes. Suposu que al viure lluny de casa totes aquestes coses les veus amb una altre perspectiva i nomès desitjes passar una bona estona amb els teus, xerrar de xorrades, comentar les últimes novetats i riure plegats per qualsevol tonteria. 

Aquest matí, m’he llevat a les 8.00 contrariada per haver de pendre la medicaciò altre cop, no em deixa en pau ni el dia de Nadal!! Mig adormida he anat cap a la cuina i he trobat el meu germà a l’estudi, hem esmorzat junts tot posant-nos al dia. Feia temps que necessitava una estoneta amb ell, sempre hem estat molt units i és una llàstima que la distància disolgui les confidències…

Mès tard i desprès d’un atac mâtiner al llit dels meus pares per despertar-los del seu son profund, hem anat a la cuina a preparar els dolços pel dinar! Experimentant entre cacao, sucre, taronja caramelitzada i fruit secs hem acabant rient recordant velles històries i plens de xocolata. Un matí molt espontàni i divertit! 

Desprès de fer unes quartes abdominals rialleres hem tornat a la feina, organitzats com un restaurant amb estrella, però amb un relax impropi d’aquestes dates i un somriure als llavis. 

Bon Nadal a tothom, disfruteu del dia i no perdeu el nord!

[theslowmood]

Tot depèn de l'actitud

Quan a les 5.30 del matí ha sonat el despertador, no m'ho podia creure… Un altre cop a treballar. Els llençols se m'enganxaven de mala manera i el meu novio em mirava amb ulls clucs per fer-me tornar al llit… 

Però un cop superats els primers 5 minuts de dubte m'ha invait una gran energia i el bon humor m'ha fet saltar del llit! En 3 dies serè a Barcelona!! Això fa content a qualsevol :)

He arribat a l'estaciò amb el temps just per pendre un cafè i parlar amb els 4 matiners de sempre, he agafat el bus i cap a Rivarossa altre cop. He de dir que és un viatge llarg, però bonic. He vist sortir el sol i he tingut una interessant conversa amb un dels conductors que hem porta sovint a treballar. 

He arribat a l'estudi amb un gran somriure. Aquesta setmana hem anat de bòlit ja que voliem acabar tot el que teniem iniciat abans de gaudir de les merescudes vacances, així que fins avui no m'he pogut dedicar al merchandaising nadalenc…

Un cop preparat tot el material m'he passat tot el dia empaquetan regals, hem sentia com si fos un patge dels reis mags!!

Molts s'haguessin molestat si el seu cap els deixes tot el dia embolicant llibres; jo, desprès d'una setmana d'entregues, projectes nous i paperassa sense sentit, necessitava un dia de relaxaciò, posar la mùsica a tot drap, remenar llibres de disseny i arquitectura i fer treballs manuals. Necessitava un dia com avui! 

Bon cap de setmana a tots!! 

[theslowmood]

el perquè de tot plegat…

Bon dia!!

Sòc l’Alba. Durant tota la meva vida he anat amunt i avall, sense parar, sense pensar, nomès fent i desfent… fns que fa uns anys el meu cos va decidir que no volia seguir el meu ritme. Desprès de mesos de proves, experiments i diagnostics erronis, van detectarme una epilepsia lleu. ”Res especial, un horari més ordenat, res de cafeina i no conduir durant uns anys. En fi, una vida mès relaxada” va dir-me el doctor com si fos la cosa mès senzilla del mòn. Una vida mès relaxada?? Dormir un minim de 8 hores al dia?? un horari mès… ordenat?? 

Semblava impossible… Canviar tots els meus habits i abandonar el nerviosisme que hem caracteritza!! Però al cap d’uns mesos, alguns episodis i xerrades varies, he entès que l’epilepsia no és una desgràcia, sinó una oportunitat. És el punt de partida per un canvi de mentalitat, escoltar el meu cos, prendre’m les coses amb mès filosofia, ralentitzar el meu dia a dia, exprimir cada petita experiencia… resumint inicar un viatge cap a l’slow mood i la slow life!!